Segona edició

Jo

2011-08-08T20:05:00.002+01:00

Abans d'esmorzar ens preguntem com hem dormir. A mi se m'ha acudit preguntar-les si somniàvem.

-Yo sueño mucho -ha dit la iaia Paquita.

Silenci.

-Yo duermo muy poco, cada hora o así me despierto, me vuelvo a dormir, me despierto... -diu el Pepe.

Silenci trencat pels sorollets de les culleres remanant el cafè amb llet.

-A lo tuyo se le llama soñar despierto -dic jo, ocurrent.

La Isabel em mira de reüll. La conec. Es refrena.

-Y cuando sueña, lo hace en color o en blanco y negro -pregunto a la iaia.

-Normal, veo a las personas, normales.

-Ya, normales son todos, los que salen en blanco y negro o los de color -l'aclareixo.

-No, quiero decir que son normales, o sea, como nosotros, normales.

La Isabel està a punt dels desbordament.

-¿Pero usted los ve en color o en blanco y negro?

-Ya te he dicho que normal, o sea como nosotros, con al piel así, como nosotros.

Silenci.

-¿Usted sabe que hubo un psiquiatra muy famoso, Froid, aunque se escribre Freud, que interpretaba los sueños?

-Ahhh, pues no.

La Isabel ja no pot més.

-Froid que s'escriu Freud? Això li dius a una dona de 82 anys? Com pots ser tant ridícul?

Abans d'engegar-me posa la cirereta:

-Avui el protagonista ets tu.

Bonka

2011-08-07T19:56:00.003+01:00

Els preparo cafè descafeïnat a la cuina.

La Paquita diu: "Jo, si portés cafeïna no podria dormir en tota la nit".

El Pepe li dona la raó.

-Un día tomé uno por equivocación y no pegué ojo en toda la noche.

La cafetera xiula. Els hi serveixo amb gots, glaçons i una mica de sucre.

La Cande, com sempre, el troba "buenísimo".

La Paquita em pregunta la marca.

-Soley -dic.

Beu una mica, el paladeja, i diu:

-El millor és el Voska.

-Que no, Paquita -talla el Pepe-. Que eso es un licor que se beben los rusos.

-Que no, señor Pepe, que se lo digo yo, que se escribe con uve, o, ese, ka y a.

La Cande se'l pren aliena al dilema.

-Pues yo lo encuentro buenísimo.

Jo em peto a la cuina.

La veu de la Isabel arriba des de la sala en ajuda de la seva mare.

-Mama, se llama Bonka.

-¿Pues es lo que decía yo, no? -es sorprén la Paquita.

Maragall

2011-08-06T16:36:00.003+01:00

Avui farem el gelat de cada tarda a Rupià. Abans d'entrar al poble, informo als avis que a Rupià té casa l'ex president Maragall. El Pepe s'ho pensa una mica abans de dir:

-El Maragall tiene un hermano que también chupa del bote.

Aparquem davant de les cases de l'arquitecte Auqué i anem passejant fins a la plaça. Quan entrem sota les porxades dibuixem un retrat costumista. Les iaies agafades del braçet, el Pepe amb la seva panxa tipus Montgrí, jo com un pastor davant del ramat... Ens seiem a l'única taula lliure de l'única terrassa de l'únic bar.

L'observació de la iaia Paquita ("Este que hay detrás no és...?") coincideix en el temps amb el xiscle que em dirigeix el president ("Eiii!").

Tots mirem de cop cap a la taula del costat. Allí hi és en Pasqual, perfectament conjuntat: pantalons vermells, camisa vermella, espardenyes blanques...

El Pepe no dona crèdit. S'aixeca darrera meu i rendeix honors al president. Només li cal petonejar-lo. Ara ja té la Gran Anècdota de les Vacacions. Allò que sempre més explicarà a tothom.

-Hay que ver lo sencillo que es el tío -repetirà a les iaies quan tornem cap a casa-.

Que un president de la Generalitat li pregunti d'on és, i li faci fotos amb el mòbil, i a sobre porti espardenyes, és més del que podia arribar a imaginar.

Cavellers

2011-08-05T11:24:00.002+01:00

La iaia Cande s'ha estirat sobre la gespa i ha començat a donar pesades voltes sobre si mateixa. Gaudeix exageradament.

-Es lo que yo hacía cuando era pequeña: revolcarme en la hierba -diu.

El Pepe i la Paquita se la miren encuriosits.

Quan acaba la festa la Cande es posa de genolls, aixeca una cama, fa diversos intents, però l'altra no li acompanya. Crida a la Paquita perquè li ajudi. La paquita estira amb totes les seves forces, però no aconsegueix moure-la.

-Es que pesa usted mucho, señora Cande.

El Pepe, que es manté aliè i a la mateixa distància que ha guardat en els darrers 85 anys, s'apropa i ho intenta.

-Cande, yo es que no puedo.

Jo me'ls miro des de la finestra de la cuina i espero el moment en que la Cande -el genoll sobre la gespa qual guerrer a l'espera de ser investit cavaller- giri el cap i cridi.

-¡Eugenio, baja a ayudarme!

Ensiam

2011-08-04T11:41:00.001+01:00

Una iaia talla l’ensiam amb parsimònia mentre reflexiona en veu alta.
-Yo a mi marido nunca le he dicho que no. Total, son diez minutos...
-I tant!
-Es que si no va bien servido, lo va a buscar a otra casa y al final quien sale perdiendo eres tú –conclou.

Al súper

2011-08-03T15:33:00.007+01:00

Vam visitar el supermercat més gran de l'Estartit. Les iaies es van entossudir a conèixer-lo. Tot passejant per les fileres de prestatges plens de productes exposats a les hordes de turistes estrangers, imaginava Almodovar filmant-nos. La Cande amb la seva "xivata" i el barret antisol. La Paquita del bracet de la Cande explicant-li que tot, absolutament tot el que hi veia, ella ja l'havia vist abans. En sortir, jo amb el carret ple buscant on havien deixat el cotxe; l'Isabel del bracet de les dues iaies, la Cande murmura no se què d'un bosc mentre alça el bastó assenyalant els camps de blat de moro.

-Me llevais a aquel bosque y lo hago -diu.

"Allí" és la rotonda que dona accés al súper, una illa guarnida per canyes de bambú situada al bell mig de la carretera que uneix l'Estartit i Torroella.

La Isabel triga en reaccionar.

-¿Cómo dice?

La iaia Cande no s'entera. Cal cridar més.

-¿CÓMO DICE?

-Que me han hecho más efecto del que esperaba las hierbas que me tomo por la noche y he de hacerlo ya, ya.

Jo aturo el carro i obro el cotxe. Penso en el tràveling que faria Almodovar: la iaia es baixa les calces i s'ho fa allà mateix, sobre l'asfalt de l'aparcament, què carall.

La iaia s'esvera. Les herbes no donen marge.

Mentre espero fora del water al que amablement ens ha adreçat la caixera marroquina del súper, penso en el que ens espera.

God bless America!

2008-11-05T07:12:00.004Z

Sis del matí, dotze de la nit a Chicago. Obama parla als ameri- cans que l’han elegit president i al món sencer. Amb paraules de líder mundial i de predicador d’església de barri. Apel•la al valors. Diu que vol canviar per a fer-lo més col•lectiu el sacrosant individualis- me nord-americà. No retreu la misèria –econòmica, política, de- mocràtica...- en que els neoconser- vadors –des de Reagan a Bush fill, el pitjor president de l’historia- han deixat el seu país i el món. Subratlla amb paraules sinceres els valors i l’esforç del seu rival McCain. El convida a col•laborar en benefici del bé comú. Reivindica la vigència del “somni americà”. El somni de que a EE.UU tot és possible si es vol aconseguir. No solament l’enriquiment. També els ideals. Les conviccions. Les fes.

Escolto a la ràdio el seu discurs i m’emociono. Penso en el món caòtic que deixen els neoconservadors. En les conseqüències de la seva política internacional, en els atemptats de l’11-S i la seva reacció militar i política de caràcter neofeixista. Les guerres d’Irak i d’Afganistan; la seva posició inamovible i prepotent a Orient Mitjà. En les tortures d’Abu Ghraib i en el camp de concentració de Guantánamo. En l’abandó dels ciutadans a les inundacions de Nova Orleans. En la política armamentista i el dèficit comercial i energètic generador d’atur i misèria en que han deixat els EE.UU. En la crisi financera conseqüència de la desregulació dels mercats financers que va iniciar Reagan als anys 80 i que no ha cessat fins que l’estafa de les hipoteques subprime ha posat tot el món occidental en situació de fallida. El mercat i el seu rei el diner han eclipsat i substituït qualsevol altre figura moral durant els darrers trenta anys. Fins que de les cendres mateixes de la desfeta, de la convicció generalitzada de que tot és inevitablement cínic, inevitablement corrupte, inevitablement inevitable, sorgeix Obama amb la seva retòrica de predicador i parla al seus d’esperança i de canvi. Parla de recuperar el somni, de la força de les conviccions i de les fes –en Deu, en la nació, en l’empenta individual- i convenç quasi 60 milions de votants, ara sí, que un altre món és possible.

De la mateixa manera en que com a ciutadà del món estic content i m’afegeixo a la renovada crida a l’esperança, si fos polític, si fos polític europeu, espanyol o català, estaria profundament amoïnat.

Perquè sent europarlamentari, veuria clar que l’estil Obama amenaça el meu futur de buròcrata sense conviccions i sense idees.

Perquè sent diputat al Parlament de Catalunya veuria amenaçada la llei electoral que em permet viure de la política sense que els meus votants ni tant sols en coneguin, perquè la llei electoral creada per reforçar els partits quan a Espanya no hi havia, de partits, serveix ara per blindar el poder d’uns partits sense democràcia interna comandats per aparells farcits de gestors mediocres sense cap alçada de mires.

I si fos edil d’un Ajuntament, sense cap altra preparació que l’experiència de gastar els diners de tots en projectes que jo no faria si els diners sortissin de la meva butxaca, m’aniria corrent a fer classes de formació humanística.

Perquè amb Obama torna la política entesa com a discurs moral dirigit al cor i al cervell –és a dir, a la consciència- de les persones. I fuig –ha d’acabar-se d’una vegada- el regne dels gestors incapacitats de mirar més enllà de l’índex borsari o del IPC, de tant acostumats com estan a mirar el dit del líder quan aquest assenyala el cel.

Memòria de Cristina Kaufmann

2008-10-28T08:42:00.008Z

El passat diumenge dia 19 es van donar els premis Farel (Festival internacionals de films de temàtica religiosa) a Neuchatel, Suïssa. El primer premi de pel•lícules de durada mitjana (20-40 minuts) se’l va endur el barcelonès Francesc Grané pel film Cristina Kaufmann: re-crear soledats, produït per Eulogos Media. El jurat ha reconegut “el fons i la forma de l’obra”, en la qual “el missatge evangèlic és anunciat de manera simple, sense ser simplista; lluminosa, sense ser amanerat; i veritable, sense amagar o negar els problemes de la implicació de l’Església en la societat”. Als premis es van presentar més de 200 treballs produïts majoritàriament per televisions d’arreu del món. El de Grané s’ha filmat amb una càmera domèstica. Hi havia treballs que abordaven temàtiques sobre tradicions espirituals com la budista, l’islam, el judaïsme, el cristianisme, les tradicions aborígens de Filipines, entre d’altres.

EL DIRECTOR
Francesc Grané és professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la televisió catalana com a guionista, redactor i director de programes. És el director de Eulogos Media, una productora dedicada al tractament d’“experiències humanes en profunditat i a les aventures de l’esperit”. La vida de Cristina Kaufmann, la monja carmelita descalça que va passar 40 anys al Carmel de Mataró és un exemple d’aquest enunciat. “El film –explica Grané-, és una aproximació a allò que és el motor generador de vida de milions de persones: l’experiència de Déu des de les pròpies soledats”. Desprès de l’experiència, Grané va descobrir que la vida contemplativa no és una manera d’allunyar-se del món. Ans al contrari. Va descobrir que a dins d’una comunitat de religioses de clausura es troben persones profundament compromeses amb el món que les envolta. “Resumint –fa un joc de paraules-: que hi ha alternatives possibles a la forma de vida buida de sentit per la que milions de persones perden la vida”.

LA PROTAGONISTA
Cristina Kaufmann va néixer l’octubre de 1939 a Baden, una petita ciutat de la Suïssa alemanya propera a Zuric. Va venir a Espanya atreta per una pintura del Greco i per les obres de Santa Teresa i San Juan de la Cruz. El 1964 va entrar al convent de clausura que l’ordre dels Carmelites, fundada per Santa Teresa, te a la ciutat de Mataró. El 1973 la comunitat li va confiar el govern del convent. Cristina va ser priora durant 25 anys. El 1984 va ser entrevistada per Mercedes Milà a TVE, i les seves paraules i experiència van tenir un gran ressò. La seva vida reclosa, la seva espiritualitat i alhora el seu gran coneixement dels problemes del món, van causar un gran impacte. Tothom i a tot arreu li demanaven que expliqués la seva vivència. La seva comunitat ho explica d’aquesta manera: “La Vida, que es el pan de cada día de nuestra vida, no puede, no debe quedar recluida en una despensa vallada e inaccesible, a los millones de humanos que van muriendo de hambre de ésta Vida y a quienes denominamos hermanos.”
L’opció per l’obertura al món i als “germans” situa a Cristina al capdavant del moviment renovador que va impulsar el Concili Vaticà II. "Creo –llegeixo un dels seus textos- que el momento presente exige un doble movimiento: primero, salir de una instalación en estructuras de aislamiento para aprender a vivir en la intemperie de la pluralidad y el desarraigo de seguridades penúltimas, y segundo, entrar dentro de nosotras mismas, en el más profundo centro, dentro del "castillo interior".
Però no totes les comunitats carmelites espanyoles participaven de la mateixa idea. Els integristes –92 convents de l’ordre a Espanya, un 12% del total- es van manifestar contraris a l’obertura i van reclamar major rigor i tancament.
Desprès d’anys de confrontació interna, a començaments dels 90, el Papa Juan Pau II va beneir el cisma i va deixar que s’aprovessin les Constitucions presentades pels integristes, desafiant i deixant en evidència la corrent renovadora majoritària.
La Cristina, priora, poeta, intel•lectual d’alt nivell, estava indignada per la decisió papal.
“Estem furioses i disgustades per la decisió del Papa i per la forma en que les integristes han aconseguit tirar endavant els seus plans, feta al marge de l’ordre i amb l’ajuda dels poders fàctics de l’Esglèsia”.

AL CARMEL DE MATARÓ (1991)
És el que em va dir a una sala en penombra al Carmel de Mataró. Jo havia anat a l’entrevista commogut per la lectura dels seus poemes i pel misteri que envolten els convents de clausura. La por a la reacció de l’Esglèsia i les conseqüències que podria tenir per la seva comunitat li va obligar a posar-me l’anonimat com a condició perquè l’entrevistés. Així ho vaig fer constar a l’entrevista que va sortir publicada a La Vanguardia el 27 de desembre de 1991.
-¿Qué van a hacer ahora?
-No sabemos si reaccionar como San Juan de la Cruz, que fue hecho preso y no denunció a sus captores, o como nos pide el corazón, que implicaría clamar contra el autoritarismo de este Papa.
Van optar per seguir el consell que els va fer el general de l’ordre, Felipe Sainz de Baranda: “mantendremos un silencio dolorosísimo”.
-¿Es difícil pertenecer a una Iglesia en la que uno no se siente aceptado? -li vaig preguntar. I va respondre amb contundència:
-Usted se refiere a la jerarquía, no a la Iglesia. En este momento en que sufrimos la victoria de una minoría que no ha actuado con conciencia ni con verdad, debemos ver a la Iglesia como santa y pecadora a la vez.
-Está usted realmente furiosa.
-Digo lo que digo, y me traiciono, porque me gustaría ser como San Juan de la Cruz, capaz de vivir este momento con amor. Pero el amor no es ciego, es clarividente.
-¿Qué le diría al Papa que ha bendecido a la minoría integrista y no les atiende a ustedes?
-Que sólo Dios es Dios y que el Papa –lo digo con todo respeto y dolor- es finito y mortal. Le acepto y le quiero como Pedro; pero como Wojtyla, le diría que se ha equivocado.

A LA INTEMPÈRIE
Els integristes van aconseguir més del que havien imaginat. Al 2001, quan va acabar el seu mandat al capdavant de la comunitat, Cristina va posar en pràctica els seus desitjos de “viure a la intempèrie”, d’una manera més eremítica, aïllada i en contacte amb la natura. Se’n va anar a viure a una petita casa a Les Guilleries (Girona). La seva comunitat ha escrit que “allí se sentia plenamente feliz y realizada”. La felicitat li va durar poc. Al març d’aquell mateix any li va sortir un petit bony al coll. Era un càncer limfàtic. Cristina va morir cinc anys desprès, l’abril de 2006.

Tres mestres, tres amics

2008-10-26T00:05:00.005+01:00

La generació de periodistes catalans que van fer la transició política comencen a fer “mutis por el foro”. Uns s’han anat forçats pel destí –com l’Ernest Udina-, o la malaltia –com en Josep Maria Huertas o Gonzalo Pérez de Olaguer-. Altres perquè, arribada l’edat de prejubilació, les seves empreses han prescindit d’ells –com la Maria Eugenia Ibáñez-, i no han tingut més remei que tancar l’ordinador. Aquesta va ser la generació que va desplaçar els periodistes que, com el sistema franquista, es van quedar obsolets o no van saber fer a temps l’aggiornamento que l’època requeria. Un conjunt que entenia la professió com un ofici i que per exercir-la trobava imprescindible tenir una bona formació humanística, una opinió pròpia davant dels fets i una actitud ètica a l’hora d’explicar-los i valorar-los. Uns valors tots ells molt apreciats en els primer anys de canvi però que desprès s’han anat aigualint i transformant fins arribar als actuals, que tornen a ser els de sempre.

Ara s’atorguen a Manresa els Premis Nacionals, i tres membres d’aquesta generació reben el de Periodisme. Són el “pessimista lúcid” José Martí Gómez, el cronista de la Barcelona senyora, Lluís Permanyer i el perpetu “enfant terrible” Joan de Sagarra.

Dels tres només puc dir coses bones, perquè a més de mestres, són amics. Martí ha estat –amb Josep Maria Huertas- el meu model de referència professional. El mestre al que imitar. De Permanyer he après que les ciutats es poden estimar fins i tot amb la mateixa passió física amb que s’estima a les persones. I de Sagarra –al que no suportava quan escrivia rumbas al Tele-eXprés, perquè es reia de les coses que per a mi eren aleshores sagrades- he après una cosa fonamental. Que per suportar aquest món agressiu i decebedor, alguns cronistes sensibles han d’inventar-se un barri feliç en el que poder sobreviure, encara que sigui amagant-se darrera una màscara i comptant amb l’ajut d’una ampolla de whisky (irlandès si és possible).

Als tres els felicito i els dono les gràcies, des d’aquest racó virtual, per tot el que ens han ensenyat de la vida, del periodisme i de Barcelona

Camí a la gran pregunta

2008-10-22T08:35:00.002+01:00

He vist Camino, la pel·lícula que és alhora el nom de la protagonista (Nerea Camacho, una nena preciosa) i el de l’obra principal de Escribá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei. La història s’inspira en la de la nena Alexia González-Barros, que va morir a causa d’una greu malaltia quan tenia 14 años, el 1985, i que ara està en procés de beatificació. La pel·li, dirigida pel madrileny Javier Fesser està molt ben feta. Te grans actors, com en Jordi Dauder (que fa de capellà de l’Opus) i la Carme Elias (la mare de la nena) i Nerea Camacho, els ulls de la qual omplen de llum tota la pantalla tota l’estona. El tema de fons és molt vell. Si Deu es el pare bo que ens estima, ¿per què ens fa patir i sofrir fins als límits esgarrifosos que ho fa aquesta nena angelical afectada d’un tumor maligne? La seva família –la mare convençuda, el pare amb dubtes- ho tenen clar. Deu els posa a prova abans d’emportar-se al cel a la seva nena estimada. El director i guionista Javier Fesser també ho te clar. Succeeix perquè som humans subjectes a les lleis naturals, sense que res sobrenatural tingui a veure. Perquè Deu -com el mr. Peebles protagonista d’un conte que acabarà guardat a la biblioteca al costat del Camino de l’Opus- no existeix.

La pel·li dóna per una llarg discussió final. Sobre el sentit de dos camins vitals que porten a la negació de la vida mundana que planteja l’Opus (i la reclusió en una altra més espiritual que el director retrata com sectària, estèril, masclista...) i el ball entre flors i cançons de Shakira que representa el model infantil de la societat actual, basat en el consum. Els de l’Opus, com era d’esperar, ja s’han queixat de que la pel·lícula els deforma. Quan més es queixin, més publicitat gratuïta i més espectadors. Però si be és cert que els presenten d’una manera esquemàtica i estereotipada, també es pot dir que se’ls retrata amb respecte. És la contraposició equívoca entre dues històries paral·leles –els somnis de la nena amb Jesús, el nen del que s’enamora, i les invocacions dels pares i els capellans al Jesús de l’Evangeli- la que fa possible una narració respectuosa, perquè el missatge no són les històries, sinó el contrast entre elles.

Us recomano que aneu a veure Camino, en la seguretat que no sortireu indiferents. I us deixo amb unes paraules del director, Javier Fesser, perquè continueu meditant.

“Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador, porque mi posición es justo la contraria a la que el título sugiere: nada más lejos de la intención de la película que marcar un camino, señalar a nadie, o decidir quién está en lo cierto y quién no. Lo único que esta historia critica es la actitud de aquellos y aquellas que se empeñan en evangelizar e imponer a los demás su punto de vista, sea para alabar a San Benito, sea para hablar catalán, o sea para pertenecer al Real Madrid.”

L'hora del tu i jo

2008-10-16T10:08:00.001+01:00

Leopoldo Abadía, engeninyer industrial i ex professor de l’IESE –escola de negocis vinculada a l’Opus Dei-, ha conegut la fama ara que està jubilat i ha fet un blog sobre economia que te centenars de seguidors. Partint de la lectura continuada d’un diari generalista –La Vanguardia- un altre especialitzat en economia -Expansión- i del setmanari The Economist, -i, es clar, amb el seu background professional- ha anat explicant dia a dia i en llenguatge planer l’evolució de la crisi econòmica. Si algú té interès en assabentar-se fill per randa només ha de consultar aquesta extensió del seu bloc que ell anomena Crisi financera NINJA .
Al fulletó de propaganda municipal Barcelona informació que l’ajuntament m’ha enviat a casa hi ha una columna dòpinió del senyor Abadía, en la que, desprès de reconeixer que efectivament “estamos vivienda una crisis muy seria”, anima als ciutadans “los de aquí por nacimiento y los de aquí por adopción” a sacar adelante “esta Barcelona que ya nos pertenece”.
La seva recepta per aconseguir-ho és: “luchar para salir adelante, sin esperar a que nos echen una mano”. Perquè el que ens passi en els propers anys “depende exclusivamente de lo que hagamos ahora tú y yo”.
Un crit a la responsabilitat individual que amaga la decepció en els col•lectius.
Poseu al costat de crisis qualsevol altre substantiu (econòmica, religiosa, política, jurídica, esportiva...) i la crida continuarà tenint sentit.

La crisi i els grans projectes

2008-10-13T09:47:00.008+01:00

L’alcalde Hereu exigeix als bancs que acompleixin el seu compromís de donar crèdits a les persones que han obtingut algun dels pisos protegits que l’ajuntament -amb notables esforços- aconsegueix que es construeixin a la ciutat. L'Ajuntament i la Generalitat s'estan trobant amb nombrosos casos de beneficiaris de pisos de preu concertat, que s'adjudiquen per sorteig entre els que compleixen uns determinats requisits, que una vegada construïts no poden ocupar-los perquè els bancs els deneguen els crèdits.

L’exemple mostra una de les mil cares que la crisi financera ens oferirà a partir d’ara. L’altra serà aviat la confirmació que la ciutat no podrà continuar bona part dels grans projectes urbanístics programats, perquè la financiació de la majoria d’aquests projectes depèn directament del fet que es facin –i es venguin- els pisos que es construeixen. Està per veure com resistirà la crisi l’anomenat model Barcelona de gestió municipal, que com vostès saben consisteix en fer treballar conjuntament el sector privat i el públic en la realització de projectes d’interès col·lectiu.

Amb la crisi paralitzant les empreses i el consum, i els diners públics canalitzats cap a la salvació del món financer, com es podran portar a terme els projectes programats? Els detractors del model Barcelona estaran contents. La crisi el ferirà de mort. Personalment m’entristeix. El model s’ha anat decantant a favor dels interessos privats. És cert. I necessitava un correctiu. Però entre allò desitjat –que la inversió sigui únicament pública, i que la ciutat creixi esponjada i no atapeïda- i la realitat pura i dura –l’Estat no inverteix a Catalunya-, el model Barcelona permetia una tercera via per anar fent.

Tots els grans projectes en marxa estan dissenyats sota aquest patró. Els negocis immobiliaris privats són decisius per finançar els equipaments i serveis públics. L’operació més important de totes és la construcció de l’estació intermodal de la Sagrera –l’edifici més gran que hi haurà a Barcelona- i la urbanització del seu entorn i de la franja que discorre al costat de les vies de tren fins a Sant Andreu de Palomar. L’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament han confiat en les plusvàlues de les 16.000 vivendes que s’ha previst construir per pagar l’enorme despesa de l’estació.

Una incògnita semblant pesa sobre el projecte de Can Batlló, l’antic recinte fabril de Sants. Una biblioteca, un centre d’atenció primària, un centre cívic, dos casals, una residència i un centre de dia per a gent gran, un centre multicultural i sendes residències per disminuïts psíquics i físics... depenen de la venda dels 1.656 pisos que s’han de construir en el recinte.

I què dir de les 11 hectàrees de terreny edificable alliberades a les casernes de Sant Andreu, on s’ha previst la construcció de 2.000 habitatges?

O de l’illa Philips, a Sants-Montjuïc, on els equipaments previstos estan condicionats igualment a la construcció de 300 pisos.

O de la Colònia Castells, a Les Corts, la remodelació de la qual no es podrà fer sense els 444 pisos projectats?

O els dos barris que l’alcalde Clos va projectar a La Verneda-Torrent de l’Estadella (districte de Sant Martí) i a La Marina del Prat Vermell (Sants-Montjuïc), en cada un dels quals s’han de construir més de deu mil vivendes?

Podria seguir enumerant projectes sobre els que penja una incertesa descarnada. Però prou núvols negres tenim ja sobre els nostres caps.

Per entendre la crisi

2008-10-11T21:48:00.003+01:00

Fons tòxics, recessió, hipoteques subprrime, enfonsament de les borses, rescat d’entitats financeres, por, nacionalització de bancs, diners públics per salvar bancs privats, pànic,conseqüències imprevisibles sobre l’economia real, la que ens afecta directament a la majoria de persones. En poques setmanes estem descobrint termes econòmics el significat últim dels quals se’ns escapa. Costa entendre perquè de cop tot s’enfonsa i ens arrossega plegats. M’he llegit –i he subratllat- el llibre de George Soros El nou paradigma dels mercats financers. Per entendre la crisi econòmica actual que ha editat Edicions62. Soros (el famossíssim especulador financer, inversionista, filàntrop i activista polític liberal) va acabar d’escriure el llibre quan la crisi va esclatar, a finals del 2007. La versió catalana es va publicar el passat setembre. El text revela que Soros, -“art i part” de la realitat que explica- encerta plenament i s’avança a descriure el que ja està passant. Explica que la bombolla immobiliària que ha provocat la crisi global equival al valor real de tot el patrimoni dels Estats Units, i culpa d’aquesta inflada econòmica especulativa a la política ultraliberal de l’administració Bush, segons la qual l’Estat ha de deixar lliure el mercat, perquè aquest tendeix a l’equilibri.

He ordenat els textos que he subratllat i us els ofereixo amb epígrafs amb la intenció de que us ajudin a entendre el que està passant. Els textos entre cometes són literals. Els que van entre claudàtors [ ] són meus.

QUÈ HA PROVOCAT AQUESTA SITUACIÓ
“La crisi actual te l’origen a l’esclat de la bombolla immobiliària als EE.UU. Aquesta crisi és més gran que les altres crisis financeres que hem viscut durant les nostres vides. Totes aquestes crisis passades en els darrers 25 anys formen par del que jo anomeno una superbombolla, un procés reflexiu fruit del “fonamentalisme de mercat” (anomenat laisser faire al segle XIX) segons el qual s’ha de concedir plena llibertat als mercats. La crisi actual es podria haver previst amb alguns anys d’antelació, ja que els seus orígens es remunten a l’esclat de la bombolla d’internet a finals de l’any 2000”.

EN QUÈ CONSISTEIX LA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA
“L’any 2005 el 40% de les llars comprades als Estats Units no havien de servir com a primera, sinó com a segona residencia”. “Els requisits per optar a un crèdit [per comprar un d’aquests habitatges] es van diluir i les hipoteques es van posar a l’abast de persones amb poca solvència (les anomenades hipoteques subprime). Les hipoteques van arribar a donar-se sense exigir cap garantia. Cap al final del procés les cases es podien comprar sense tenir diners i sense haver de respondre cap pregunta.” “Tots els beneficis que s’obtenien des del prestador original fins a l’últim comprador del crèdit es basaven en les comissions. El negoci no eren els interessos de la hipoteca, sinó les comissions. Quan més gran era el volum amb que s’operava, més gran era el benefici”.
“Els bancs [que donaven les hipoteques] es van desprendre de les subprime convertint-les en obligacions de deute garantides (ODG) i venent-les a inversors del mercat global.” “Aquests títols amb garanties hipotecaries dels EE.UU. s’han distribuït àmpliament arreu del món, i alguns tenidors institucionals europeus, sobretot alemanys, hi estan fins i tot més implicats que no pas els nord-americans”.
“Als EE.UU hi ha 2,3 milions de persones enganyades per aquests prestadors sense escrúpols. La crisi de l’habitatge tindrà conseqüències socials a gran escala.”

EL VALOR DELS FONS “TÒXICS”
“El valor facial estimat d’aquestes obligacions de deute garantides (ODG, obtingudes a partir de les hipoteques subprime) és de 42,6 bilions de dòlars. Per posar les coses en perspectiva direm que aquesta xifra és igual al patrimoni privat total de tots els Estats Units. [Un altre exemple comparatiu que ens permet veure la importància de la bombolla:] “La capitalització de tots els valors de la borsa dels EE.UU. suma 18,5 bilions de dòlars.”

CONSEQÜÈNCIES A GRAN ESCALA
[Donada la magnitud] “aquesta crisi tindrà conseqüències a gran escala. No es tracta d’un afer de negocis, com de costum, sinó la fi d’una era. Perquè el sector financer ha contaminat a d’altres sectors.”
“Bombolles immobiliàries hi ha a EE.UU, al Regne Unit, a Espanya i a Austràlia. El que diferencia la bombolla immobiliària dels EEUU de les altres és el seu volum i la importància que te per l’economia global i per al sistema financer internacional.”
“No s’ha actuat be ni s’ha actuat a temps [amb aquest fons tòxics]. S’ha deixat que el mercat busqués l’equilibri. No es va prendre cap mesura reguladora. L’any 2000 es van denunciar conductes abusives amb les subprime. La Reserva Federal [banc central d’EE.UU] no va actuar. L’any 2007 Edward M. Gramlich, ex governador de la Reserva Federal va publicar un llibre alertant sobre la bombolla subprime, just abans de que s’iniciés la crisi.” [No se li va fer cap cas].

¿PERQUÈ NO S’HA ACTUAT ABANS?
“Al final de la Segona Guerra mundial, la industria financera –bancs i mercats- estaven estrictament regulada. Els anys de postguerra van ser testimonis d’un aixecament progressiu de les restriccions, un procés lent al principi però que es va anar accelerant fins arribar a un crescendo en els anys 80.” [Ara es pot dir que] “S’ha mostrat una confiança excessiva en els mecanismes del mercat.” [Pensar que el mercat s’autoregula i tendeix a l’equilibri] “és un credo que jo anomeno fonamentalisme de mercat i que Ronald Reagan ho anomenava ‘la màgia del mercat’. Aquest credo va esdevenir el dominant l’any 1980, quan Reagan va ser escollit president i Margaret Thatcher primera ministra al Regne Unit”. “La globalització del mercat financer és el gran èxit del fonamentalisme de mercat [impulsat per les polítiques neoconservadores de l’administració Bush]. “Si el capital financer té llibertat de moviments, els Estats tenen dificultats per gravar-lo o per regular-lo perquè es pot traslladar a alguna altra banda. Això col•loca el capital financer en una posició privilegiada. Sovint, els governs han de parar més atenció a les exigències del capital internacional que no pas a les aspiracions de la seva pròpia gent.”

¿QUÈ PASSARÀ?
“Aquesta crisi tindrà conseqüències més greus i duradores que les crisis semblants que s’han produït en el passat. El creixement trigarà molt més en recuperar-se. Algunes grans institucions financeres podrien revelar-se insolvents i costarà més obtenir crèdit. [Per contra,] la Xina, la India i alguns països productors de petroli experimenten un desenvolupament dinàmic que podria no veure’s afectat significativament per la crisis financera i la recessió (o depressió) dels EE.UU.”
“Durant l’administració Bush, els EE.UU han patit una davallada precipitada del seu poder i de la seva influència al món. La invasió d’Iraq té molt a veure amb la pujada del preu del petroli i amb la indisposició de la resta del món a tenir dòlars. Una recessió als EE.UU i la resistència de la Xina, l’Índia i els països productors de petroli reforçaran el declivi del poder i de l’influencia dels EE.UU.”
“En termes generals és probable que travessem un període de gran incertesa i de destrucció de la riquesa financera abans no sorgeixi un nou ordre”.

CALEN REGULACIÓ I CONTROL
“Només es pot esperar que un president demòcrata canviï les coses per dur el país en una altra direcció.” “És evident que una indústria financera desbocada i trastocada està creant el caos a l’economia. Cal posar-hi novament les regnes. El procés de creació de crèdit és reflexiu per naturalesa. Cal regular-lo per tal d’evitar els excessos. Tanmateix, hem de recordar que els reguladors no només són humans, sinó que també són buròcrates. Un excés a l’hora de regular podria obstaculitzar greument l’activitat econòmica”.
“Hem d’acceptar que quan el sistema financer està en perill, les autoritats financeres han d’intervenir. Evidentment aquesta actitud limitarà la rendibilitat del negoci. La gent que estigui implicada en el negoci no ho trobarà bé i s’unirà contra l’autoritat, però és necessari que la creació de crèdit sigui un negoci regulat. S’haurien d’exigir responsabilitats als reguladors si permeten que les coses se’ls escapin tant de les mans que arribi a caldre rescatar una institució. En els últims anys les coses se’ls han escapat de les mans. Han permès que la indústria financera fos exageradament rendible i exageradament gran.”

INESTABILITAT POLÍTICA I FI D’UNA ERA
“Arribem a la fi d’una era, d’un llarg període de relativa estabilitat basat en la posició dels EE.UU. com a poder dominant i del dòlar com a principal divisa de reserva internacional. Presagio un període d’inestabilitat política i financera que espero que vagi seguit per l’aparició d’un nou ordre mundial. Per entendre què està passant necessitem un nou model. El model vigent, segons el qual tots els mercats financers tendeixen a l’equilibri, és fals i enganyador.”

“Jessi, bajas?”

2008-10-11T10:12:00.007+01:00

En la metròpoli no creuen els polítics. Però és una realitat a la qual ja canten els poetes. Si més no, dos d’ells, Lluís Calvo (Saragossa 1963) i Jordi Valls (Barcelona, 1970), autors del primer poema dedicat a la ciutat real que, tot i haver-se publicat fa mig any, no deixa de recollir elogis. (Vegeu el comentari de Marc Andreu). El poemari es titula “Última oda a Barcelona”, on, seguint la tradició dels Verdaguer, Maragall, Goytisolo... els dos poetes lloen la ciutat d’ara sense oblidar la Barcelona de sempre.

Calvo i Valls tenen idees pròpies sobre la funció de la poesia: “La poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant la vida”. I dels poetes: “La feina del poeta és defugir qualsevol universalitat que tendeixi a engolir-lo”. També de la seva importància social: “Perquè la política –i tota poesia ho és- no comença en els mots, ans hi rau. I culmina en les accions”. Així que fidels a aquests principis, o impulsats per ells, els dos poetes es van transfigurar en reporters i –fent allò que ja no practiquem- van trepitjar els contorns de la ciutat central, des de la plaça del Rellotge del barri del Fondo a Santa Coloma, al barri de Sant Cosme del Prat, tot passant per Poblenou, Torre Baró la presó Model i Mercabarna. En aquests indrets periurbans han mirat la realitat i, transcendit allò palpable -que això és el que els diferencia dels reporters-, ens la presenten en forma poètica, tant en ritme com en discurs.

Recomano vivament aquest llibre a qui hagi caigut en el parany d’obrir aquest blog.

Però també a tots els qui s’hagin emocionat amb el poema de Gil de Biedma “Barcelona ja no és bona”. També als qui pensin que “hem perdut el nord i hem oblidat el sud”. Als qui aquest estiu han sentit que “tots som turistes d’un mateix infern”. També els agradarà als qui des de la finestra de casa o de l’autobús han vist com “bandades de vells / asseguts als bancs treuen pit esperant/ el pas de les hores”.

També cal que llegeixen Última oda a Barcelona els qui, potser dient-lo d’una altra manera, els fa mal la bellesa falsa d’aquesta ciutat que empra el “maquillatge per amagar les arrugues”. I als qui algun cop s’han sentit prop de l’infern en veure des de la ronda Litoral el que es coïa a Can Tunis. “Aquí hi hagué els banys Zoraya,/ -el passeig de la Mare de Déu dels Ionquis-/ i els pas de l’autobús 38 cap al no-res”. Els agradarà als qui, tot rememorant Maig es preguntin “Perquè cap vers no surt de les llambordes/ que no tingui nom de barricada”. I pensin que cal fer alguna cosa. “El contrapès és nítid:/ no toquis més la melodia: crea-la.” Per exemple, en favor de la llengua. “Quines paraules t’encalcen / en les cent setanta llengües/ dels que han vingut a refundar la teva?” I sobretot i especialment, recomano el llibre als poetes de l’Acadèmia, als que Calvo i Valls pregunten, ara que tot és “multicultural, multicolor i multisala”, “quin poema escriuria, aquí –al Camí del Fondo- el Mestre Foix?” Insisteixen: “Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.” O ecopijos de pa sucat amb oli. “I a la beata del loft, que mai viuria aquí/ una estada ben llarga al pis pastera”.

He dit que Calvo i Valls han fet de reporters poètics. I que el que fan a Última oda a Barcelona és reconstruir la realitat transcendint-la amb les armes de la poesia. Cap selecció millor per comprovar-ho que aquests versos que delitaran Bigas Luna –recordeu la seva pel·lícula “Soy la Juani”- i al president Pujol, fascinat per les Juanis reals que Lea del Pozo va descriure a la Revista de La Vanguardia.

És aquest:

La realitat, però, és un jove

amb xandall del Pryca

i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat

i, amb la música hipnòtica a tot volum,

a crits reclama: ‘¿Jessi, bajas?’

I Jessi, com deesa suburbial,

fendint el vent amb veu furient, respon:

‘Bajaré cuando me salga del coño!’

Aquesta és la manera de demostrar l’amor:

així la dolça Dorothy, la idolatrada Beatriu

i l’excelsa Margarida de Goethe

-ja ultratjades, trepitjades i afollades-

obren pas a l’encantadora Jessi:

la nova flor que regna a la ciutat.

No es podia compondre un retaule de la Barcelona metropolitana amb imatges més precises.

Lamentables del mundo, uníos!

2008-06-29T09:27:00.001+01:00

L'home que veia passar els avions

2008-03-02T19:01:00.002Z

Paco, un adéu

2007-11-27T22:27:00.000Z

Hem anat al funeral de Paco Candel, a la parròquia de Nostra Senyora del Port, a la Zona Franca. Ha estat un acte molt sobri, senzill i maco. Hi havia els alts representants de les institucions (Carod-Rovira, Benach, Pujol, Castells, Tresserras...) ocupant la primera fila. Però només la primera fila. La resta, fins a omplir a vesar el temple, eren tots amics i veïns d’en Paco. El capellà va recordar que la casa dels Candel era una barraqueta construïda al costat de l’església, que Paco va ser escolanet de la parròquia, i que allà mateix on ara hi era de cos present es va casar el 1953 amb la Maruja Martínez, veïna del mateix indret. Allà van batejar els seus fills, la Marujita i en Paquito, i allà van fer les reunions clandestines que la època exigia. Va repassar la llista de rectors que han passat, com el “nostre” Josep Maria Galvany, que va ser rector de l’Esglèsia Major de Santa Coloma i que fa poc va morir mentre visitava Terra Santa. Va dir que als locals parroquials en Paco va fer les reunions clandestines que calia imaginar a l’època, i que de tot i més ja va parlar amb el seu llibre “Història d’una parròquia”.
En acabar la cerimònia –breu, austera, molt cantada, perquè allà funciona una societat coral que va voler agradar tothom- algunes persones van pujar a dir alguns pensaments i reflexions sobre el difunt. Em va impressionar la senyora que es va presentar com a membre del Club de les Bones Persones (han publicat esqueles als diaris), del qual Paco era president. I, de la resta, la coincidència en assenyalar la fidelitat de Paco als seus orígens i al seu barri. Ho van dir tots. Un amic d’infantesa va explicar que quan Candel va aconseguir la fama com a escriptor, els de la colla van donar per fet que l’havien perdut com a veí i com a amic. “Però fa temps que sabem que els temors eren infundats, que Paco s’ha mantingut sempre fidel als seus”.
En acabar la cerimònia al gent feia correts davant del temple, tot comentant l’acte. Un observava que en territori del Paco totes les intervencions havien estat en català, i que fins i tot una noia va fer la broma de passar-se al castellà per constatar-ho. Una altra observació. Els alts mandataris van enllestir ràpid. O tenien molta pressa o no tenien res a dir o no tenien a qui dir-los-ho. Van desaparèixer a bord dels seus cotxes oficials. Tots menys Pujol, que pel que varem veure –es va quedar fins al final- s’ho passava d’allò més bé xerrant i comentant coses d’en Paco amb tothom.
M’ho va fer notar en Marti Gómez. “¿Veus la diferència?”, diu. “Els polítics d’ara no gaudeixen parlant amb la gent; només ho practiquen, falsament, a les campanyes electorals”. Martí, com Candel, no ha votat mai Pujol –ni crec que ho faci en el futur-, però li té un gran respecte. Pujol ho sap i, entre bromes, li retreu que a més de crític, Martí té el defecte de ser de l’Espanyol. De les salutacions cordials, afectuoses, passen als detalls concrets. Quan acomiadem el president Martí ens explica que quan Pujol era propietari d’“El Correo Catalán” no li va deixar publicar una informació exclusiva sobre una estafa descoberta a un banc català –que faria fallida poc desprès per aquest motiu- i que acabava de comprar Banca Catalana. Pujol va argumentar la censura dient que aquella informació atemptava contra els interessos de Catalunya.
Entenc a Martí, perquè conec el seu pessimisme lúcid i el seu radicalisme ètic. Però desprès de tants anys, de tantes jugades insidioses, de veure com és de bèstia la política –la vida-, també entenc Pujol, un home amb conviccions, un polític amb vocació –aconseguida al meu entendre- d’estadista.

Una casita en la leprosería

2007-06-23T09:58:00.000+01:00

Pincha sobre la foto y verás todo el álbum

A principios del s. XII el obispo Guillem de Tarroja mandó construir el hospital de Mesells para expulsar de la ciudad a los leprosos. Es lo que el taxista que me lleva haría ahora mismo con los moros y pakistaníes que han tomado - dice- el Raval: expulsarlos a su tierra a ver si así dejan de robar carteras y de meterse con la gente de aquí. Al mismo tiempo que la leprosería se construyó también la capilla de Sant Llàtzer, en la actualidad uno de los pocos ejemplos de arte románico que quedan en Barcelona. Con más o menos altibajos, la leprosería y la capilla se mantuvieron como contenedor de indeseables durante ocho siglos, hasta que a principios del XX cayeron las murallas, la ciudad se expandió y los enfermos fueron expulsados al otro lado de la nueva frontera, en el municipio agregado de Horta. Cuando entramos en Riera Alta el taxista se desboca. Le digo que cuando él llegó aquí algunos catalanes también pensaban que había que expulsar a tanto andaluz como llegaba. Y el tipo pierde los papeles. Quiere expulsarme de su taxi. La capilla de Sant Llàtzer cerró sus puertas al culto en 1913, y con los años la fueron rodeando de edificios hasta quedar prácticamente escondida. Sólo el ábside románico quedó visible en el interior del patio interior de la manzana. El taxista casi explota cuando, móvil en mano, le digo que no tiene derecho a expulsarme y que voy a llamar a la Guardia Urbana. Cuando llegamos a la plaza del Pedró detiene el vehículo junto a la fuente y la imagen de Santa Eulàlia, y una vez ha cobrado, arranca veloz y me enseña por la ventanilla el puño con el dedo medio levantado.

Durante los años en que estuvo oculta a la capilla Sant Llàtzer sólo se podía acceder por los costados, a través de sendos portales de vecinos, uno en el 105 de la calle del Carme y otro en el 140 de la calle Hospital. A mediados de los 90, el derribo de una vivienda en la calle Sant Llàtzer, que cierra el triángulo que es la manzana, dejó a la vista de toda la ciudad el ábside que hasta entonces sólo podían ver los vecinos. El Ayuntamiento recuperó entonces la plaza del Pedró y la fachada y el interior de la iglesia, la cual se destinó a actos culturales y sociales, como los que celebra periódicamente la comunidad de San Egidio. Hasta ahora, en que da un paso más y se propone remodelar toda la manzana. Las remodelación ha empezado por el lateral de la calle Carme, donde la empresa municipal Foment de Ciutat Vella construye un centro cívico y alojará los servicios sociales que ahora están en la calle Erasme de Janer. En lateral de Hospital, el bloque de viviendas a través del cual se accedía a la capilla escondida, también se está restaurando, parece que con la finalidad de convertirlo en un hotel de entidades. También la cúpula lateral de la capilla, en la zona donde está el sepulcro del santo, se está restaurando. La humedad había hecho mella en la madera policromada de la bóveda barroca y han tenido que cuartearla, desmontarla y recomponerla. Las reformas, supongo que celebradas por los vecinos del barrio, tiene un añadido singular. Un ejemplo que mi taxista no logrará entender nunca. Que además de rechazar y expulsar también es posible y conveniente integrar. La totalidad de los "trabajadores" que llevan a cabo las obras son jóvenes menores de 25 años en situación de riesgo social, que aprenden un oficio contratados por la empresa pública Barcelona Activa.

Ana Maldonado, responsable de programas experienciales - los que aúnan la formación con el trabajo-, me explica que en la ciudad funcionan cuatro escuelas taller como la de Sant Llàtzer: la de Can Soler, en Horta/ Guinardó; la de Can Saladrigas, en Sant Martí, y la Báscula, en Zona Franca. En cada una hay trabajando en la rehabilitación de espacios públicos otros tantos equipos formados cada uno de ellos por 56 jóvenes y 7 monitores. Los jóvenes reciben formación y un sueldo adecuado al trabajo que realizan, y acostumbran a tener un 70% de éxito a la hora de insertarse en el mercado laboral una vez acabadas las prácticas, según revelan las estadísticas tras 20 años de experiencia.

En Sant Llàtzer casi la totalidad de los estudiantes son inmigrados con deficiente formación escolar y alta situación de riesgo. Gracias a Antonio y Juan, dos de los monitores, las prácticas de este año han alcanzado un alto grado de excelencia, como puede verse en la foto. En vez de enseñarles pieza a pieza, los monitores animaron a los aspirantes a carpinteros, albañiles, electricistas, fontaneros y pintores a trabajar en equipo. El resultado es esa casa levantada en el interior de la manzana, con tan buena factura que varias personas se han interesado en comprarla. Especialmente después de que alguien colgara un cartel de "Se vende" seguido del número de móvil de un monitor.

La providencia se llama Paco

2007-06-12T00:16:00.001+01:00

El escritor Matthew Tree dice que para él es un honor. Un honor muy grande. Paco Se lo mira desde la distancia de su silla de ruedas, se gira hacia Jordi Pujol, con el que comparte mesa, y luego coge del plato una almendrita salada y se la lleva a la boca. Un honor -dice el escritor inglés- presentar el 6º certamen literario Francesc Candel en la biblioteca Francesc Candel y en el barrio de Francesc Candel. Paco roe con los incisivos la almendrita y deja que hable. “Un honor presentar este acto contando con la presencia del gran escritor Paco Candel, al que no tenía el gusto de conocer”. Pujol sonríe. Presiente lo que va a decir. “Un escritor que supo descubrir a los catalanes de toda la vida una realidad que no conocían, una realidad de la que él mismo formaba parte”. El ex president asiente. Matthew sugiere que el nuevo Candel que ha de descubrirnos los sentimientos y la realidad de los nuevos inmigrantes quizás ya esté escribiendo sus primeros textos. Luego asegura que el Candel al que ha tenido el honor de conocer es, por todo ello, un gran escritor. “Porque como dijo Kundera -concluye- los grandes escritores son aquellos que explican a la gente cosas importante que la gente ya sabía, pero que no sabían que lo sabían”.
Candel, repeinado y luciendo el mejor de sus fulares, le escucha en su silla de ruedas, royendo su almendrita. Así sigue, abstraído, cuando la concejal del distrito le felicita por sus 82 años y un grupo de grallers le tocan el cumpleaños feliz y hacen bailar un gegant que reproduce con gran verismo la cara y el cuerpo -embutido en un sayo franciscano- del escritor.
Ahora es el periodista Genís Sinca, que ha organizado una exposición sobre el escritor, quien toma la palabra y anima a los asistentes a visitarla. La ha titulado “la libertad expresiva”, y en ella recoge las diferentes etapas vitales del que define como “el gran escritor de la otra Barcelona”. A Genís le sorprende “la sencillez y modestia del personaje, su altruismo y su generosidad extrema”.
A Paco se lo llevan al escenario para que hable. “¿Quieres decirnos unas palabras?”, le pregunta una concejal que seguramente aún no ha leído “Un ayuntamiento llamado ellos”. Y Candel, concentrado en la almendrita le dice que no. Y la fiesta sigue.
La admiración de Genís Sinca por el autor de “Els altres catalans” viene de lejos. Genís siente predilección por las historias de vida. Ha publicado una biografía de Heribert Barrera y tiene en marcha muchas otras. Al final tendrá una galería de “homenots” nutrida de protagonistas de la transición política. Hace años que visita a Candel en su piso de la calle Foneria, en la Zona Franca, para grabarle recuerdos. “Paco ha sido fiel a sus orígenes”, me explica Genís, admirado. “Lo normal es que hiciera como Manchón, el jugador del Barça, que también vivió en El Polvorí: prosperar y marcharse. Pero no. Él nunca ha querido irse de la Zona Franca”. En sus reiteradas visitas, Genís conoció a Maruja, la mujer de Paco, pieza fundamental y decisiva en su vida. “Ella era la que le conectaba con el mundo real que el escritor traslada a sus libros”, dice Genís. De aquellos encuentros sacó Genís el título de la biografía de Candel, que La Magrana publicará en octubre: “La providencia es diu Paco”. La cosa iba de esta guisa. Salía Maruja al encuentro de Paco y le espetaba: “Paco, que no llegamos a fin de mes”. Entonces Paco cogía la máquina de escribir y refunfuñando gritaba: “La provindencia se llama Paco”.
De aquel piso y de aquel barrio salió “Donde la ciudad cambia su nombre”, del que se llevan impresas 22 ediciones, y también “Els altres catalans”, de las que se han editado 17. “Candel ha sido nuestro Capote o el Tom Wolfe local -dice Genís-. Él hizo antes que ellos nuevo periodismo. Publicó novelas que eran reportajes. Con protagonistas que se rebelaron contra el autor cuando vieron que el libro no sólo explicaba sus historias, sino que les llamaba por sus nombres y apellidos.” Genís no entiende, ahora que conoce a fondo a la persona y su obra, que a Candel no se le reconozca como merece. “Es una cuestión geográfica”, le digo: “el centro no oye el eco de la periferia”.
He quedado con Genís en la residencia donde ahora vive Paco. Los años y los achaques le han obligado a dejar la Zona Franca. Aquí le cuida Joana Garcés, su actual compañera -Maruja murió hace años, y los hijos Paquito y Marujita hacen vida independiente-. Y recibe visitas permanentes de amigos y conocidos. “Paco ha sido un tipo extraordinariamente generoso -explica Genís-. Cuando iba a su casa a entrevistarle, por el piso no cesaban las visitas de gente que venía a pedir algo, a buscar ayuda para alguna cosa”. Mientras le contemplamos en su silla de ruedas, el fular bien anudado y la mirada absorta, Genís reordena pensamientos y lo describe como “un gran tímido que ha dicho escribiendo lo que no se atrevía a verbalizar”. Una persona que comparte la crisis existencial de la época y se inspira en personajes como Hemingwai o Steiner para realizar una denuncia social que cuando se transforma en compromiso político se concreta fuera de los partidos. “Fue senador en 1977 y concejal en las listas del PSUC, pero siempre como independiente -dice Genís-”. Su modelo estaba más cerca de la contracultura y el anarquismo. En esos años acabó construyéndose un personaje público que no debió agradar a los aparatos políticos. Se dejó barba para aparentar más duro, se anudó fulares al cuello para mejorar el aspecto, y se paseaba por el escenario imitando subjetivamente asus admirados Gary Cooper o Jhon Wayne. “En los tiempos que describe en “Han matado a un hombre han roto un paisaje”, las casas baratas eran el Far West y su barrio una ciudad sin ley”, concluye Genís.
Algo más tarde nos encontramos con Marujita Candel en la plaza Rius i Taulet. Nos confirma que su padre, siguiendo el tópico, empezó a escribir después de leerse todos los libros de Van der Mersch -“La huella del Dios”, “Cuerpos y almas”...- que había en el sanatorio antituberculoso donde estuvo ingresado. Y nos asegura que cuando escribió “Han matado a un hombre han roto un paisaje”, su mejor novela, ambos leían a la vez Anna Karenina y Madame Bovary.

Carta al pare, un poema de Pere Rovira

2007-05-27T20:34:00.000+01:00

La mar besant-te els llavis,

una ombra d'eucaliptus, una fulla de menta

potser faran somriure el temps

i sentiràs cristalls de veu petita,

de cançons i preguntes, i veuràs uns peuets esborrant-se

sobre l'arena d'una tarda trista.

Tu sabràs que vénen d'un estiu molt feliç

a buscar-te. Nosaltres no hi serem.

Ja farà temps que no serem en els teus somnis

ni en el teu sofriment. Et farem llàstima,

tan vells i tan absurds, sempre encara amb els llibres,

el tabac, la mania de tenir-nos a prop,

sols, en aquesta casa lluminosa,

plantant cara a l'hivern.

La vida t'haurà pres la nostra vida d'ara,

i no ens recordaràs

joves i forts, estimant-te

amb un amor, ja ho sé, que tu voldries

diferent i que haurà canviat poc.

Però l'oblit és natural,

i les coses només tornen quan volen.

Que aquests versos t'ajudin a tornar

a una casa feliç en els dies dolents.

La gran Poma. Primavera a Nova York

2007-05-21T11:31:00.001+01:00

Punxa aqui si vols veure l'àlbum de fotos Primavera a Nova York

Catalans per voluntat pròpia

2007-05-10T08:08:00.000+01:00

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que xarnego és el fill d’una persona catalana i d’una de no catalana. O, també, un castellanoparlant resident a Catalunya. Dues definicions que no encaixen a la figura del president Montilla, ni en la de tants milers i milers de catalans. La paraula xarnego, com la de immigrant referint-se als que van arribar fa 40 anys del sud d’Espanya, s’haurien d’arxivar. Perquè, a veure, no havien quedat que era català tothom que viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho? Doncs ja està. Tots catalans. Com diu l’himne del Barça: “tant se val d’on venim, / si del nord o del sud, / una bandera ens agermana”.

El problema del propietari de la Fira d’Abril, en Francisco García Prieto, és que ell potser no ho ha volgut, ser català. I ara es troba que ni és d’aquí ni és d’allà. I que allò que fins ara el definia, la seva permanent condició d’immigrant, també li han presa. Però aquest és el problema de molt poca gent. De fet la immensa majoria, la gent que ha arrelat aquí i aquí han prosperat i han criat els seus fills, els catalans d’origen immigrant, vaja, el que menys volen és aparèixer com anticatalanistes. Del Barça i més catalans que ningú. Observeu si no què fan els fills dels nous immigrants. Estudien i es prenen més seriosament l’aprenentatge de la llengua catalana que els nostres propis escolars. La voluntat de ser-i i de prosperar és en els immigrants el valor principal.

Un altre atemptat al patrimoni de l'Empordà!

2007-05-01T19:35:00.000+01:00

Parlavà és un municipi privilegiat de la plana empordanesa, segons diu la seva web municipal. Un municipi que s'enorgulleix de la seva història medieval i de les seves manifestacions culturals, entre elles la del seu cor de veus masculines. Parlavà té un alcalde de CiU, Isidre Jordi i Bofill, que va destacar per la seva sensibilitat i dedicació al poblat ibèric d'Ullastret. I té com a veïns a gent principal de tot el país, alguns d'ells d'anomenada nacional. Parlavà té també un petit nucli pedani anomenat Fonolleres, en el que viuen -conviuen, i força bé- una comunitat autòctona minvant i una forana creixent, aquesta última composta en la seva totalitat per barcelonins. A Fonolleres hi ha una església del s. XVII -a la web municipal diu que és romànica- i té una plaça i uns carrers en els que encara és possible trobar l'ambient rural del poble agrícola que va ser. Exactament la web diu que "Fonolleres és un nucli situat al costat del riu Daró, on es conserva en bon estat l'església romànica dedicada a Sant Cristòfol, i encara es pot trobar algun testimoni residual d'un antic castell. L'estructura del nucli, de petites dimensions, juntament amb el seu emplaçament, fa que ens trobem en un indret on es pot gaudir d'una tranquil·litat extraordinària, enmig d'un paisatge típicament de la plana empordanesa".

Doncs ara mirin les fotos (aquí hi ha la col·lecció complerta) i vegin de quina manera una actuació municipal pot destrossar aquest paisatge ideal, malmetre l'harmonia d'un indret tranquil, exasperar els veïns que han vist com davant de casa seva s'han instal·lat aquest armaris de formigó i llauna que contrasten amb les seves parets de pedra, i, en fí, com es pot fer malbé el patrimoni comú.

La premsa local interessa el poder

2007-04-26T08:55:00.000+01:00

El president de la Generalitat i la vicepresidenta del Govern van aturar-se durant la Diada de Sant Jordi davant de la parada de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). A la foto, l'Andres Naya, editor de la revista CARRER -òrgan de la Favb i referència del periodisme crític de la ciutat- explica els continguts de la darrera revista, dedicada a la memòria de Josep Maria Huertas Claveria. Entre els dos hi ha l'Elia Herranz, cap de redacció i maquetació de la revista.

La libertad

2007-04-25T07:21:00.000+01:00

Els va endegar com ningú.

Ara José Antonio Labordeta s’ha fet gran i te delicada la salut

Però el seu himne perdura.

Montjuïc, memoria animal

2007-04-23T11:43:00.000+01:00

El Ayuntamiento quiere hacer de Montjuïc el parque central de Barcelona. Como el Tiergarten de Berlín, la Casa de Campo de Madrid, el Bois de Boulogne parisiense o el Hyde Park de Londres. Realidades incomparables en forma, extensión y usos, a mi modo de ver, pero que aquí, llevados por el entusiasmo preelectoral, incluso nos lo podríamos llegar a creer. La propuesta municipal la anunció el alcalde Hereu en un acto multitudinario celebrado hace unas semanas en la sala oval del Palau Nacional. Un acto muy vistoso en el que se presentó el libro Montjuïc, Barcelona parc central,publicado por el Ayuntamiento y editado por Ferran Ferrer Viana, un gestor de prestigio que demostró saber cómo lograr que las empresas privadas inviertan en asuntos públicos mientras dirigió el Institut del Paisatge Urbà. Pues bien, ahora desde la dirección de desarrollo corporativo de la macroempresa de servicios municipales B: SM, encargada de gestionar la montaña, Ferrer Viana ha confeccionado un libro muy atractivo en el que destacan las numerosas fotografías, varios estudios sobre el pasado, presente y futuro del lugar, unos anuncios que no parecen anuncios, y numerosas opiniones de ciudadanos y ciudadanas ilustres en las que no faltan las de quienes - desde la afinidad y la lealtad- reconocen que llamar a Montjuïc "parque central de Barcelona" y pretender compararlo con los grandes parques/ pulmón de las ciudades mentadas es "ampuloso y poco realista". Tan construido y repleto de instalaciones culturales, deportivas y de ocio como la montaña está, apenas si alcanza méritos para considerarlo un parque a secas.

Leyendo las opiniones de estas personas uno descubre hasta qué punto la relación de los barceloneses con Montjuïc sigue siendo ambivalente. La mayoría explica que desde aquel cerro se bombardeó la ciudad en varias ocasiones - en el XIX los cañones de Espartero escupieron 1.064 proyectiles exactamente-, y cómo esa animadversión hacia lo que Josep Maria Castellet llama el tercer piso de la montaña, se mantiene viva porque el castillo sigue estando donde estaba y bajo jurisdicción militar. Otra cosa son los pisos segundo y primero,los niveles que acogen a las instalaciones deportivas y culturales y jardines y fuentes en los que media Barcelona correteó un día detrás de una pelota o de una muchacha. Porque, como recuerda Manuel Vázquez Montalbán en Barcelonas,mientras la alta burguesía local marchaba los fines de semana a sus casas modernistas de Viladrau o Caldetes, las clases populares se "perdían en la gran reserva verde que era Montjuïc, el lugar donde el pueblo comanche podía huir en busca de las libres praderas".

Montjuïc mantenía hace cuatro décadas - antes de que aparecieran las instalaciones olímpicas y otros equipamientos de todo tipo cuya construcción aún no ha cesado- abundantes espacios en los que era posible perderse en un espesor de flora y donde vivía una particular fauna. Porque en Montjuïc no sólo ha habido nidos de cernícalos en las grietas del Morrot. También podían verse todo tipo de pájaros comunes, mirlos, abubillas, gaviotas, bisbitas, gorriones molineros, o pardillos y trigueros. Por no hablar de los sapos y las reinetas que se aparean en la balsa de la Foixarda, una hendidura en el terreno que permite la contemplación de la ciudad turística de predominio japonés con la vida salvaje y todo ello sin moverse del mismo banco.

Esta presencia animal quedó grabada en las retinas de los personajes que escriben, como puede verse en la evocación de Josep Maria Benet i Jornet, quien recuerda haber llevado a pasear desde su casa de la ronda de Sant Antoni hasta los prados de Montjuïc al corderito que un tío había regalado a su vecinito Enriquet. "Dur el be a pasturar a Montjuïc - escribe nuestro famoso dramaturgo- era una excusa com tantes d´altres per, d´alguna manera, sortir al camp i anar a berenar a una font".

De agendas y de animales da cuenta también la canción de Josep Maria Espinàs: "Vaig comprar-me una agenda el primer de gener / per saber cada dia el que havia de fer. / Déu meu, si n´hi trec, de suc! / Jo treballo com un ruc! (...) El diumenge a la tarda vaig anar a Montjuïc, / vaig trobar-hi una noia i ens vam fer amics. / Vaig quedar per l´endemà. / Com que no era una feina, / no m´ho vaig apuntar." En verso faunístico evoca también Serrat su "carrer fosc i tort que té gust de porc i nom de poeta": "El meu carrer / no val dos rals: / són cent portals / trencats a trossos / i una font on / van a abeurar / infants i gats, coloms i gossos".

Francesc Candel, que ha nutrido su obra literaria con las historias humanas que tenían a los barraquistas de Montjuïc por protagonistas, trae a los toros a su relato. Los toros por abstracción, porque de lo que habla en realidad es de los aprendices de novillero que se entrenaban en las inmediaciones de Can Valero, el famoso barrio de barracas. También Màrius Carol recupera de la memoria la imagen de una montaña en la que años atrás "encara de tant en tant se sentia el tret d´una escopeta que havia fet blanc en un conill" y a la que las familias subían en romería los Miércoles de Ceniza, para "celebrar el medieval enterrament de la sardina". Las referencias faunísticas siguen en los textos del dibujante Pasqual Ferry - que llegó a ver cisnes, ranas y hasta ciervos-, del periodista Juan Pedro Yañiz, que evoca a un toro y de Isabel Clara-Simó, que recuerda haber llevado a su hija montar a caballo a la Foixarda.

Pero la mejor referencia, la anécdota impagable no está en este libro - ¿quizás porque no es políticamente correcta?- sino en el que Robert Hughes publicó hace dos años con el título Barcelona, la gran hechicera.Allí explica que con motivo de las Olimpiadas debía celebrarse un acto presidido por el Rey en la sala oval del remodelado Palau Nacional, donde debido a una imprevisión se habían dejado entrar a cientos de palomas, que habían nidificado en las repisas interiores. El riesgo de que los animales defecaran sobre los ilustres convidados era más que una probabilidad. Tenían horas para solucionarlo, y ningún halcón a mano para echarlas del recinto. Así que optaron por un plan B. Hughes y dos tiradores se subieron a los andamios provistos de escopetas de perdigones - "así, si fallábamos, no estropearíamos las florituras de yeso pintado"- y dedicaron medio día a practicar el tiro al pichón. Cuando se cansaron de disparar y viendo que la población de palomas seguía más o menos intacta, abandonaron sus posiciones escopetas en mano. Al salir a la terraza se toparon con un grupo de policías que les apuntaban "Lo que ellos veían - escribe Hughes- no eran tres tipos cubiertos de polvo con unas inofensivas pistolas de aire (...) sino tres terroristas vascos dispuestos a asesinar al Rey de España."
------------------------------------------------------------
P.S.:
L'au de la foto és un xoriguer dels que viuen al Morrot. El dibuix és la portada de l'obra de Benet i Jornet ("La Cenicienta, tal vez sí, tal vez no").

Trobat a la web

2007-04-16T23:02:00.000+01:00

"Durante años repetía constantemente lo monótono y peligroso de mi trabajo, y lo llamaba monótono porque siempre corría el mismo tipo de peligros, y yo lo sabía, ya nada me sorprendía. Sin embargo, ahora cambiaría estos plásticos trenzados que soportan mi espalda por el palo de aluminio y sus cerdas rígidas y carcomidas. El Raval es, sin duda, un escenario digno de recordar. No podría olvidarlo jamás..."

TORNA L’ENERGIA NUCLEAR

2006-12-20T07:50:00.000Z

L’oposició de nombroses persones de les comarques de Girona al traçat de la línia elèctrica de molt alta tensió deixa el projecte en via morta, és a dir, sense solucionar. Aquesta línia ens ha de portar l’energia des de les centrals nuclears franceses per, entre d’altres coses, fer funcionar el TGV quan circuli entre Barcelona i la frontera francesa. L’oposició dels gironins no té res d’estrany. Ja estem habituats que tothom s’oposi a allò que l’afecta directament, sense pensar en els altres. Vull dir en les necessitats col·lectives o en las dels seus veïns, perquè per un lloc o un altre haurà de passar aquesta línia.
Hi ha un altre tema relacionat. El fet que la línia ens portarà energia d’origen nuclear, una energia produïda en unes centrals que el govern espanyol no vol. De fet, les vol tancar, segons deia en el seu programa electoral. Així que la reflexió que ens hauríem de fer tots plegats és: ¿què hem de fer amb l’energia, qui ens la produirà per mantenir el nostre nivell de vida confortable i segura, i, en fi, com la pagarem?
Una enquesta feta recentment, entre persones informades i qualificades per la Fundació Catalunya Oberta, demostra que aquest debat ens rellisca bastant. En ser preguntats per la dependència energètica espanyola, especialment de petroli i gas, el 82% dels enquestats va dir que això ja s’arreglarà amb el temps. Es veu que tothom confia que un cop les reserves de petroli s’esgotin, els científics ja s’inventaran productes nous per fer que tot funcioni.
Respecte a l’energia nuclear en concret, els analistes de l’enquesta detecten que a Catalunya, com en altres països europeus, es produeix un tomb en l’opinió vers la nuclearització de les fonts energètiques ; després d’un llarg període d’opinió contrària a les nuclears, segurament motivat pels accidents de Txernòbil i Three Mile Aisland. 65 de cada cent persones enquestades coneix el fet que, al 2015, la meitat de l’energia a Catalunya provindrà del petroli i del gas, la qual cosa farà molt difícil que es pugin acomplir els acords de Kyoto. Entre altres coses perquè les energies renovables cobriran, al 2015, només un 5% de l’energia elèctrica consumida. Davant d’aquesta evidència, un 35% dels enquestats arriben a la conclusió que la energia nuclear, tot i perillosa, potser serà inevitable.
L’enquesta revela finalment una simetria entre els partidaris de comprar l’energia nuclear a França i els partidaris de produir-la a casa nostra.
S’ha de dir, però, que des del punt de vista dels perills de l’energia atòmica –a una fuita, a un accident, a una contaminació generalitzada...– aquesta qüestió és irrellevant. Tant si l’accident es produeix a Vandellòs com a Lió, les conseqüències afectarien tots els europeus.

RESERVES DE SÒL

2006-12-18T09:37:00.000Z

Ahir parlàvem de les mesures per incrementar el nombre de pisos de lloguer, previstes en la llei d’habitatge que el Govern de la Generalitat ha enviat al parlament. La llei, polèmica perquè és agosarada, ambiciosa, i vol ser efectiva, ja ha concitat el rebuig dels partits conservadors, ara a l’oposició. Les crítiques a la nova llei no han estat constructives, per exemple aportant noves idees alternatives per solucionar el problema, que és la manca de pisos de lloguer perquè els joves i els immigrants hi puguin accedir. Les crítiques han estat de tipus ideològic. El PP ha acusat la conselleria d’Habitatge, en mans d’Iniciativa per Catalunya, de fer polítiques “comunistes”. I Convergència i Unió ha dit que el Govern de la Generalitat està en mans de “l’esquerra radical”.
Ja veuen, quan la política és de debò, i afecta els interessos de veritat, les paraules fan espurnes. Jo estic content que les coses vagin al fons, i que per fi la política a Catalunya es faci sobre coses serioses, i no sobre les apel·lacions als sentiments i les declaracions i contradeclaracions d’uns polítics més preocupats per sortir als mitjans i fer el papallona que no pas per governar.

Ara cal esperar que la llei de l’Habitatge, que va ser revisada pel govern tripartit el 2004, doni sòl públic als ajuntaments per poder construir habitatge protegit, és a dir, a preus més assequibles. La llei diu que quan un constructor fa una promoció d’habitatges ha de donar a l’ajuntament un 10% de
l’aprofitament urbanístic, i que aquest no es pot vendre per fer altres coses, com passava fins ara, sinó que l’ajuntament ha de construir-hi habitatge protegit. També diu la llei que a la resta del sòl lliure s’ha de fer una reserva del 20% per habitatge protegit, i un 10% per habitatge concertat. Això és clau, perquè d’aquesta manera passa a ser obligatori per a tots els sòls que s’estan desenvolupant a Catalunya que, com a mínim, el 30% es destini a habitatge protegit. D’aquí a uns anys, aquesta llei ens donarà un gran potencial de sòl per fer habitatges. Òbviament, això crea moltes tensions amb els promotors, que han comprat terrenys per fer vivenda, i ara hauran de reservar el 30% per a habitatges públics. Al País Basc, aquesta obligació es va introduir des de l’any 1995, amb el 60% de reserva per a habitatge protegit, i, a poc a poc, totes les Comunitats Autònomes l’han anat copiant. Curiosament, al Madrid del PP, governat per la terratinent Esperanza Aguirre, les reserves per a sòl públic són del 50%.

QUI TÉ POR DE LA LLEI D’HABITATGE?

2006-12-14T09:44:00.000Z

Em trec el barret. El Govern de la Generalitat s’ha atrevit a portar al Parlament la llei d’habitatge preparada pel conseller Salvador Milà i la directora general i experta en temes d’habitatge, Carme Trilla. Vaig dir aquí en una altra ocasió que aquesta era la prova del 9 del nou govern, ja que les pressions en contra del poderós sector immobiliari serien descomunals. I ja veuran quines guerres tindrem d’aquí a l’estiu, quan està previst que entri en vigor la llei. O potser no les veuran directament. Les guerres, vull dir, perquè aquestes guerres no es lliuren donant la cara. En democràcia, el poder apunyala indirectament, i això sí, sempre per l’esquena.

Per molt que ara surtin suposats representants dels propietaris de pisos de tot Catalunya dient que aquesta llei és “intervencionista” i “antiquada” —es veu que allò lliberal i modern és l’especulació salvatge— el tema és ben senzill. Fa tres dies la Guàrdia Urbana de Badalona va intervenir un pis al barri de la Salut on vivien 32 persones. Per contra, a Catalunya hi ha desenes de milers de pisos tancats perquè van ser comprats només amb l’objectiu de retenir-los per vendre’ls desprès i guanyar unes plusvàlues o rendiments que no dóna cap altra tipus d’inversió. .
El que farà la nova llei catalana és empènyer els propietaris d’aquests pisos a posar-los de lloguer. Empènyer-los de moltes maneres. Com a cas extrem, es preveu l’expropiació del pis si porta més de dos anys tancat i no es vol llogar. Però això és l’extrem, la mesura indesitjada. Abans, la llei preveu estimular-los donant-los tota mena de garanties que recuperaran el pis, i que, quan el recuperin, estarà en perfectes condicions.
La nova llei preveu crear una xarxa de mediadors que vigilaran els contractes entre els propietaris i els llogaters. La Generalitat avalarà els primers per cobrir assegurances de possibles desperfectes i d’eventuals impagaments dels segons. A més es donaran 6.000 euros de subvenció per cada habitatge desocupat que es posi de lloguer si a l’habitatge es fan unes obres mínimes de posada al dia.
Complementàriament a tot això, s’ha previst, pels propietaris fortament reticents, un sistema d’estímul més fort, consistent a poder cedir el pis –concretament, a l’empresa pública Adigsa— durant un període de sis anys, i la Generalitat els reformarà, el llogarà, i durant aquests anys se li pagarà al propietari un lloguer mensual (del qual es deduirà la part de les obres, si s’han de fer). Un cop acabat el contracte, el propietari recuperarà el seu pis, reformat i en perfectes condicions d’ús.
Pensin que tampoc inventem res de nou. El govern conservador d’Euskadi ja ho ha fet, tot això. I els ha donat molt bons resultats.

POBRET EL CASTELLÀ

2006-12-11T22:31:00.000Z

L’escriptora Esther Tusquets s’adreçava al seu nét en castellà, mentre comprava pa al forn del barri, quan la dependenta va i li diu: “Senyora, per què dimonis li parla en castellà al seu net?”. (Observin que li diu “senyora”. A mi, la dependenta del Super Stop del meu barri, a Girona-València, em respon sempre en castellà per molt que jo m’adreci en català, i a sobre em tuteja, com si fóssim col·legues.) Doncs bé, la Senyora Tusquets, que efectivament ho és, de senyora, ja que pertany a una de les famílies benestants més importants de Barcelona, es va regirar i, veient que no podia insultar-la –això les senyores no ho fan, i menys en públic–, doncs, va girar cua amb el seu nét, es va prometre no tornar mai més a aquella botiga, i decidí fer justícia publicant un article a La Vanguardia del dia 6 de desembre en el qual manté que a Catalunya el castellà s’està perdent irremissiblement.

Dos dies després, el 8 de desembre, el periodista televisiu Àngel Casas, director del programa “Senyores i senyors”, que emet TVE a Catalunya, publicava una altre article, en aquesta ocasió a El Periódico, en què es lamentava amargament del fet que la televisió pública estatal –que paguem tots, també els catalans– havia decidit utilitzar en les seves emissions a Catalunya només el castellà. “A partir del pròxim 1 de gener, Televisió Espanyola a Catalunya es queda sense programació en català –escrivia el periodista–. Aquelles 20 hores de desconnexió mensual, arrencades amb esforç i negociacions àrdues –entregades amb garreperia i, sovint, incomprensió, regatejades amb poquíssima sensibilitat, arraconades en horaris impossibles i com qui diu de saldo– a la programació estatal de La 2, desapareixen. D'una revolada. És una ordre. Ja està.”

Dos dies desprès, el 10 de desembre, a El País llegim la informació que diu que “els alumnes de primària hauran de rebre un mínim de tres hores setmanals de llengua i literatura castellana a partir del proper curs. La mesura, aprovada pel Ministerio de Eduación, ha agafat per sorpresa els partits catalans. CiU, Esquerra i Iniciativa estudien recórrer el decret, mentre que el PP i Ciutadans diuen que encara es queda curt.”

Ahir, 11 de desembre, Joan Lluch, de Terrasssa, publicava una carta a La Vanguardia replicant Esther Tusquets, a qui li diu: “l’idioma en què vostè parli amb el seu germà o amb el seu nét m’és totalment indiferent, l’únic que m’interessa és que jo em pugui moure en qualsevol àmbit en català, com ho fan els castellans, que poden anar al cine, poden llegir les receptes dels medicaments, consultar les etiquetes dels aliments, parlar amb el seu metge o posar una denúncia en la seva llengua...”

És el que jo li dic a la noia del súper, que, per cert, ha nascut aquí, i ha fet l’ensenyament en català.
Però no li treus una paraula catalana ni amb llevataps.

MEMORIA DE SOCIAS HUMBERT

2006-12-10T23:08:00.000Z

S’acompleix ara el 30 aniversari del nomenament de Josep Maria Socias Humbert com a alcalde de Barcelona. El van nomenar, que no elegir, el 6 de desembre de 1976. Socias va ser l’alcalde que va fer la transició municipal, el pont entre l’ajuntament franquista i el primer ajuntament democràtic. I se’n va sortir molt bé. En aquells temps, Socías era vist com un franquista del qual calia desconfiar. Els polítics catalans tenien por que el règim maniobrés per col·locar la seva gent en el futur escenari democràtic. De fet és el que va fer Adolfo Suárez amb l’UCD, i prou bé que li va sortir la jugada. Però Socias no va fer aquest joc. Socias se sentia a prop del socialisme democràtic.

La seva feina a l’ajuntament va ser com la de Suárez al Govern. Es va dedicar a desmuntar, des de dins, l’aparell polític i administratiu de l’ajuntament franquista, en aquell moment governat per l’alcalde Viola Sauret. D’entrada, va nomenar, entre els regidors més oberturistes, tres tinents d’alcalde. I desprès, va inventar-se una figura nova per pontejar els regidors i, a la pràctica, apartar-los del poder. Es tracta dels delegats de serveis, dels quals, en va nomenar set, i amb els quals va poder governar la ciutat fins a les eleccions de 1979, quan va sortir elegit alcalde democràtic Narcís Serra.

La feina que van fer Socias i els seus delegats va ser importantíssima. En primer lloc, perquè va mantenir engegada i funcionant la maquinària municipal. I en segon lloc, perquè Socias va aprofitar la conjuntura i es va dedicar a comprar terrenys per tota la ciutat, sense els quals el nou consistori democràtic no hauria pogut construir els equipaments que els barris i el moviment veïnal reclamaven.

Aquell equip de set delegats estava format per gent curiosa. D’una banda, hi havia el periodista Antonio Figueruelo, avui desgraciadament traspassat, al qual li van encarregar que es cuidés de la promoció ciutadana. Hi havia com a responsable de la Sanitat el doctor Lluís Serrat, que, a la vegada, feia de consultor d’una revista eròtica. I el també periodista Joan de Sagarra, fill del gran poeta nacional Josep Maria de Sagarra i inventor del mot que ha definit un grup social d’aquella època, la “gauche divine”. “Sagarreta”, que així li dèiem els periodistes joves, per contraposar la por que inspiraven les seves cròniques, sempre vidriòliques, s’encarregà de gestionar la Cultura municipal.

Finalment hi havia el “cervell” urbanístic, l’arquitecte Joan Antoni Solans, el més jove dels delegats de Socias, però segurament el més llest i preparat. Redactor del pla metropolità i el pla comarcal, desprès de deixar l’ajuntament va entrar a la Generalitat, on va dirigir l’Urbanisme del país durant vint anys. L’home que més bé coneix tots els racons de Catalunya, viu ara retirat de la vida pública i fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra.

¿UNS OCUPES POLITICS?

2006-12-05T09:10:00.000Z

La novetat del que succeeix amb els ocupes, és que últimament, es converteixen en un moviment polític. L’ocupació de Can Ricart pels desallotjats de la Makabra ha estat la notícia del cap de setmana. Els ocupes de Barcelona ja no són només grupets aïllats de gent més o menys marginal refugiada en cases abandonades, sinó un moviment organitzat, capaç de mobilitzar nombroses persones i de tenir iniciatives polítiques. La evidencia del que dic és que ahir ocupaven les portades dels diaris i eren motiu d’airada discussió a totes les tertúlies. Pot ser ens haurem d’acostumar a la seva presència pública, a les seves protestes diferents, lúdiques, provocadores. I reflexionar si els ocupes no són el símptoma d’una malaltia social molt més profunda. Pensem en el dret a l’habitatge que proclama la Constitució i en els nombrosos casos de corrupció i d’especulació que hi ha per tot arreu, Barcelona al capdavant. Pensem en la qualitat de la nostra democràcia, sustentada per menys de la meitat de la població en edat de votar, amb uns índexs de participació electoral que són un escàndol. Pensem en les formes de representació política, canalitzades només a través dels partits, reconvertits en màquines de poder l’únic objectiu dels quals és guanyar eleccions a qualsevol preu...

La sorpresa de les darreres eleccions autonòmiques va ser l’aparició de tres diputats d’un partit, Ciutadans, a qui ningú donava crèdit. La seva aparició política va evidenciar que a Catalunya hi havia gent amb uns determinats problemes que no afloren al debat públic, però que, no pel fet de no aparèixer, deixen d’existir. L’aparició del problema en forma de tres diputats va ser possible perquè Ciutadans es va presentar a les eleccions. Doncs bé, els ocupes no creuen en aquest sistema representatiu, i per tant no, es presentaran a les eleccions, ¿però significa això que no existeixen i que les seves demandes no representen el sentir de moltes persones, especialment els joves? Negar-ho seria estúpid. Com estúpid és que, davant de la seva presencia, nombrosa i en augment, l’única resposta que se’ns acudeixi sigui enviar-los la policia perquè els dispersin. O aprofitar-los, com fa la dreta, per criticar de feblesa el conseller d’Interior i, de pas, carregar-se el govern de la Generalitat.

Amb aquest moviment ocupa, refugiat en una tronada fàbrica envoltada de gratacels i blocs de pisos en construcció, el que cal és escoltar i negociar. És el que va demanar el relator en temes de vivenda, que les Nacions Unides han enviat a Espanya per analitzar la corrupció i l’especulació, Miloon Kothari, que ens va visitar dissabte. I el que ja fa Manel Andreu, el president de l’Associació de Veïns del Poblenou, un home honest i íntegre, que es va passar el cap de setmana fent de portaveu a Can Ricart. O l’advocat defensor dels ocupes, Antoni Luchetti , que, no deu ser només per casualitat, va ser regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona.

METRO A METRO

2006-12-01T23:17:00.000Z

El metro de Barcelona no defalleix en el seu objectiu de millorar el servei per ser cada cop més eficaç. Eficàcia vol dir que els combois arribin a la seva hora. Que les freqüències de pas s’adeqüin a la demanda de cada moment. Que les estacions, els vestíbuls, les andanes i, en general, tots els carrers de la ciutat subterrània, que és la xarxa, de metro estiguin a l’alçada d’il·luminació, neteja i –el que és molt important–, de seguretat. I, en fi, que tot funcioni cada cop millor perquè, d’aquesta manera, la gent s’animi a deixar el cotxe a casa i faci servir el metro habitualment.

Constantí Serrallonga, el conseller delegat de Transports Metropolitans de Barcelona, hem deia l’altre dia que les seves dues preocupacions centrals són aconseguir que el metro funcioni cada cop millor, i que la gent que l’utilitza se senti cada dia més segura. Per seguretat entenia la dels propis combois, allò que els obliga a fer que siguin moderns, dotats de mecanismes tecnològics que garanteixin la circulació sense ensurts. Però també la seguretat privada del usuaris, que realment ningú no tingui por d’agafar el metro o caminar per qualsevol andana, estació o racó de passadís dels molts quilòmetres que hi ha, en qualsevol moment o circumstància.
La renovació dels metros està en marxa. Els usuaris que viatgin per la línia 2 i la 4 descobriran nous combois que encara fan aquell perfum de les coses quan s’estrenen. Són trens articulats, d’aquells que permeten anar d’un vagó a l’altra, i s’han fabricat al País Basc, a l’empresa CAF, i a Santa Perpètua de Mogoda [mugòda], a l’empresa Alstom. Els trens estaven destinats a circular per la línia 9, però, com que s’ha endarrerit la seva estrena, en el tram que va de la Sagrega a Can Zam, a Santa Coloma, doncs, mentrestant, circulen per aquestes dues línies. Els viatgers de la 2 i la 4 no només estrenen vehicles, sinó que, en haver-n’hi més en circulació, s’aprofiten de l’augment de les freqüències de pas, que a les hores punta ja són inferiors al mig minut.
Respecte a l’altra tema de seguretat, a la seguretat privada, la que concerneix als viatgers mentre són a les instal·lacions del metro, la companyia no deixa d’invertir per millorar-la. Constantí Serrallonga em deia que dels 2,5 milions d’euros que es gastaven l’any 2000 en seguretat, s’ha passat a 12 milions el 2006. Cinc vegades més.
L’augment d’agents de seguretat en andanes i vagons i la col·locació de dues mil càmeres de vigilància a passadissos, vestíbuls i andanes, s’emporten el gruix de la inversió.
Una inversió que persegueix fer més atractiu el servei perquè l’utilitzi més gent. Que déu n’hi do les que ja hi ha. L’any passat, el 2005, el metro va cobrar 346 milions de viatges.

EMBUSSOS I AUTOBUSOS

2006-11-30T22:15:00.000Z

Ahir al matí, com cada dia, els companys dels serveis informatius donaven les desesperades notícies sobre els embussos de tràfic que afectaven les entrades a Barcelona. El patiment, la pèrdua de diners –en combustible gastat inútilment, però també en hores de feina i descomptes per arribar tard–, els efectes psicològics sobre la salut, l’angoixa... són perjudicis que cada dia pateixen milers i milers de persones. Els viatges entre poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona són, cada cop, més nombrosos, i de manera especial els que s’han de fer obligatòriament, com els d’anar a la feina o a estudiar. Pensin que, cada dia a l’àrea metropolitana, es fan 7 milions de desplaçaments entre uns i altres municipis. D’aquests set milions, el 40 per cent es fan en cotxe, i només el 26% en transport públic. La descompensació en favor del vehicle privat és tan gran, que els responsables de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona ja han alertat que anem abocats a la saturació total del trànsit.
Per evitar el col·lapse, sembla que només hi ha una solució. Convèncer la gent que deixi el cotxe a casa, però, esclar, oferint-los sistemes alternatius de transport públic que siguin llaminers, còmodes i, sobretot, més ràpids i eficaços que els cotxes privats. Vull dir, que no s’assemblin gens als trens de Rodalies de Renfe. Més i millors línies de metro per als desplaçaments interns, en els municipis del nucli central de la metròpoli, i una xarxa de Rodalies que connecti amb les poblacions de la resta de l’àrea. Això és una necessitat imperiosa, la resolució de la qual no pot esperar més. Des del jocs olímpics de 1992 a Barcelona, no s’ha construït ni un pam de xarxa ferroviària. ¡Aquí només es construeixen carreteres! Paguem, en forma de col·lapse, l’abandó injust que Catalunya ha patit durant els anys de govern del Partit Popular. I les conseqüències d’una política de mobilitat, que és la que és, perquè la hem construït pagant-la de les nostres butxaques. Pagant directament, en el cas de les autopistes, o indirectament, a través dels pressupostos de la Generalitat.
Deia que la solució només pot venir d’invertir més i més en transport públic, i que l’oferta d’aquest transport públic sigui equiparable, en qualitat, al privat. Doncs, els proposo un exercici de comparació. Vagin a fer un viatget en qualsevol dels autobusos de la línia 47, que enllaça la plaça de Catalunya de Barcelona amb el polígon Canyelles. Comprovaran fins a quin punt poden ser còmodes, accessibles i confortables uns autobusos dotats d’un sistema d’informació pioner a Espanya. Com ja succeeix al metro, una veu automàtica avisa del nom de la parada que ve, i un panel lluminós informa de les connexions que es poden fer amb altres línies de la xarxa. Un veritable salt endavant de la ja alta qualitat dels autobusos metropolitans.

JA ÉS NADAL AL CORTE INGLÉS

2006-11-29T09:28:00.000Z

El comerç ja ha donat el tret de sortida a la campanya nadalenca. A la majoria de municipis de Catalunya, els llums ja cremen als carrers anunciant la bona nova. ¡Jesús és nat a una botiga d’El Corte Inglés! ¡Benaurats, els consumidors!
A Barcelona, l’acte d’encesa del llums es vol convertir en una tradició. La setmana passada, l’alcalde i els regidors, inclosos els de l’oposició, van encendre els llums al so de la cançó de la Caballé i el Freddy Mercury. La cançó èpica del triomf olímpic que, de tant en tant, ens hem de posar per combatre les crisis d’autoestima. L’acte no va lluir el que s’esperava. Però va aconseguir els seus objectius. Sortir a la foto dels mitjans de comunicació i anunciar la bona nova comercial. Ara, només falten les paradetes de la catedral i de la plaça de la Sagrada Família, i ja tindrem el pessebre al complet. Les cases guarnides com si fos ple hivern –encara que, a hores d’ara, anem amb samarreta– les neveres ben plenes de menjar i les habitacions plenes de paper d’embolicar i bosses plenes d’objectes.

Les llums dels carrers s’encendran a partir de les sis de la tarda fins a mitjanit. Guarneixen els principals carrers de la ciutat, que són els que més botigues tenen. Cada reguitzell de llums senyala el camí de Betlem, és a dir, d’un centre comercial. Pares Noel i Santes Claus fan sonar la seva campaneta davant de les botigues, per si algú es despista i no en troba l’entrada. Les mames insisteixen als nens que han de ser feliços i portar-se bé, perquè els reis tot ho veuen. I els nens observen les mames mentre rumien a quin preu, en forma de joguina, premiaran el seu bon comportament. Durant la cerimònia d’encesa de llums, uns follets van acostar el foc a l’alcalde perquè encengués les bombetes. Tothom volia que fos un moment màgic. De moments màgics, es construeixen les esperances dels ciutadans. Per això, tots els polítics fan i diuen viure moments màgics. Perquè la insuportable levitat del ser, que deia Kundera, es faci suportable a la ciutat.

El llampec elèctric va il·luminar, al mateix temps, els carrers dels vint eixos comercials de Barcelona. Vist des del Tibidabo, la encesa va espurnejar el perfil enfosquit de la ciutat. Vist des de la conselleria de Medi Ambient, l’encesa va suposar una despesa, potser innecessària, de l’energia que teòricament haurien d’estalviar. Esclar que les bombetes d’aquest any són de baix consum, la qual cosa ens permetrà estalviar-nos 50.000 kilowatts / hora. És a dir, que dels 400.000 euros que ens va costar la broma nadalenca l’any passat, passarem a 350.000 aquest any. Tot sigui per mantenir viu l’esperit nadalenc i el compte de resultats d’aquets pobrissons de Fecsa-Endesa.

HOTELS PER TOT ARREU

2006-11-27T23:44:00.000Z

Desprès de la crisi dels tombant de segle, quan va estirar més el braç que la màniga, és a dir, quan va tenir molta més oferta que demanda, el sector hoteler va entrar en crisi. Però cinc anys desprès torna a anar com un cohet. A Espanya en general i a Madrid i Barcelona en concret. A Barcelona no hi ha dia que s’anunciï la construcció o la rehabilitació d’un nou hotel. Al parc existent, molt nombrós, s’afegiran aviat alguns més, tots de moltes estrelles. El proper de gran luxe a inaugurar està acabant-se al carrer Mallorca, entre Bruc i Llúria, davant de la Casa Thomas. El nou hotel respecta la façana d’un antic palau senyorial dels molts que encara queden a la dreta de l’Eixample, i competirà mansana amb l’hotel Claris, un dels més cars de la ciutat, un cinc estrelles gran luxe. La Dreta de l’Eixample corre el risc de convertir-se en un parc temàtic d’hotels de luxe. Als jardinets de Gràcia, al costat del hotel Casa Fuster, un altre de gran luxe, que es va inaugurar ara fa un any, s’ha inaugurat un altre, en aquest cas a un palauet la sensació del qual és que a la porta d’entrada per les nits cremen dues espectaculars torxes. Fa uns dies, a més, ens assabentaven que al començament de la via Laietana, al numero 3, al costat de Correus, en la que va ser seu del Banco Hispano Colonial, aviat es començaran les obres per a fer un altre hotel. Aquest, situat a un edifici noucentista catalogat com a patrimoni local, ha estat adquirit per 20 milions d’euros per l’empresa Gargallo, un grup hoteler de caràcter familiar que ja te 17 hotels a Espanya, 8 dels quals a Barcelona.

La moda de comprar antics palaus o edificis nobles del centre de la ciutat per reconvertir-los en hotels fa temps que es practica. És una manera de tenir els establiments a tocar de la ciutat històrica que tant atreu els turistes i viatjants de negocis. A canvi, però es corre el risc de que l’anima d’aquesta part de la ciutat es desnaturalitzi o marxi, agobiada per tant guiri. A més dels casos que els parlava del Eixample, a Ciutat Vella s’ha reconvertit en hotel l’antiga seu del diari La Vanguardia, al carrer Pelai; un altre palauet del carrer Elisabeths, ara hotel Camper; i el més gran de tots, la seu de Tabacs de Filipines, a la Rambla cantonada Pintor Fortuny, avui icona de la cadena hotelera de Nuñez i Navarro.
A la Via Laietana, el que abans anomenaven “rei de les cantonades” té previst convertir en hotel l’antiga seu de la Caixa, situada a la cantonada amb el carrer de Jonqueras. I allà mateix, una mica més a baix, l’antiga casa Cambó, construïda el 1930 pel líder de la Lliga Francesc Cambó, també s’ha convertit en hotel.

Amb una ocupació mitjana del 60% i sis milions de clients previstos per aquest any, els hotelers potser s’haurien de plantejar si no estan estirant una altra vegada més el braç que la màniga.

PER A QUAN EL GOVERN METROPOLITÀ?

2006-11-23T23:07:00.000Z

Els fets es lliguen entre si per obtenir resultats planificats prèviament. No és casual que el Pla Estratègic Metropolità hagi muntat l’exposició Metròpolis Barcelona en un iglú, plantat al mig de la plaça de Catalunya, precisament els dies en què es constitueix el nou Parlament que ha de fer president de Catalunya l’ex alcalde de Cornellà José Montilla. Al parc de la Ciutadella, el president parlava ahir del futur, i mig quilòmetre més enllà, a la plaça de Catalunya, l’exposició diu als visitants que en allò que concerneix a les ciutats, el futur passa per crear de nou un govern metropolità.

Les entitats que formen el Pla Estratègic Metropolità –des de les universitats i els ajuntaments a les patronals, els sindicats i les cambres de comerç– insisteixen en el fet que el creixement dels 36 municipis que conformen l’Àrea o la Metròpoli de Barcelona necessita ser dirigit i planificat per un govern propi, supramunicipal, com va ser-ho el de la desapareguda Corporació Metropolitana. Desapareguda, aviat farà 20 anys, a conseqüència d’una decisió equivocada presa pel president Pujol, que temia que el poder dels ajuntaments restés protagonisme a la Generalitat. Desapareguda la Corporació, es van crear tres empreses per gestionar els residus, el transport, i el medi ambient i la distribució de l’aigua. Aquestes són competències que afecten els municipis de la mateixa manera. És absurd i ridícul que als carrers limítrofs entre municipis, com el de la Riera Blanca entre Barcelona i l’Hospitalet, o el de circumval·lació entre Badalona i Santa Coloma, les escombraries d’una vorera les tregui un ajuntament i les de l’altra vorera, un altre. Les empreses han fet una bona gestió durant aquest anys, però no és suficient. La Barcelona real, la metròpoli, actua com una ciutat integrada. Els límits administratius entre municipis són absurds. La ciutat de veritat és la que abasteixen les línies de metro i les de rodalies.
Doncs bé, tot això que sembla obvi ha estat políticament aturat. Semblava que el nou tripartit presidit per Pasqual Maragall tiraria endavant la restitució del govern metropolità, ara amb el nom d’Àrea Metropolitana. Però no ha estat així. El pacte amb ERC i la actitud del conseller de Governació senyor Carretero van impedir-ho. Ara hi ha l’esperança que el nou Govern, amb la previsible incorporació de Joan Puigcercòs a la mateixa conselleria, possibiliti l’aprovació de la llei, tants cops aplaçada. Els socialistes confien que, amb Montilla al capdavant, la resurrecció del govern metropolità sigui inevitable i ràpida. Diuen que estarà aprovada abans de les eleccions municipals del mes de maig vinent, de manera que els nous regidors puguin formar part de l’assemblea d’electes de la qual ha de sorgir el govern metropolità. Els dies propers, sabrem si la resurrecció és un fet. O si, de nou, les aspiracions de les ciutats metropolitanes s’amaguen sota la pesada llosa de l’oblit.

UNA METRÒPOLI EN UN IGLÚ

2006-11-23T07:37:00.000Z

Un gran, enorme iglú instal·lat al centre de la plaça de Catalunya reclama la visita dels ciutadans de tot la metròpoli. La plaça, urbanísticament molt lletja, però simbòlicament molt important i central, acull una enorme construcció efímera –de 44 metres de diàmetre– en la qual es fa una gran exposició dotada de nombrosos mitjans i tècniques audiovisuals. La mostra es diu “Metròpolis Barcelona: el projecte comú” i vol explicar, representar i visualitzar els 60 grans projectes en marxa, en aquests moments, en els 36 municipis que conformen el que venim anomenant la Barcelona real, o la Barcelona metropolitana, o la ciutat de ciutats.

En efecte, quan el visitant s’introdueix a l’iglú per una de les petites portes d’accés, es troba amb un espai de 1.500 metres quadrats a l’interior del qual es distribueixen espacialment cinc àmbits temàtics, sota el denominador comú d’un terra en què es veu el mapa de la regió metropolitana, i dins d’aquesta, amb un sistema de retroil·luminació, el de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un d’aquests espais mostra al visitant les grans transformacions i les grans infraestructures en construcció. Des del Centre Direccional de Cerdanyola del Vallès, al parc de Negocis de Viladecans, la transformació de la façana marítima de Badalona, la porta Barcelona d’Esplugues o el projecte urbà de la futura estació del TGV al barri de la Sagrera de Barcelona.
Un altre espai informa sobre les comunicacions entre els municipis veïns, i els projectes en marxa per millorar-los amb més transport col·lectiu. Així, veiem el traçat i la construcció de la línia 9 del metro, l’ampliació de l’aeroport a El Prat, la prolongació de les xarxes del tramvia tant en el Baix Llobregat com en el Barcelonès, i la nova línia de ferrocarril entre El Papiol i Mollet del Vallès.
Un altra apartat parla dels projectes en curs per millorar el medi ambient, i permet veure com serà la enorme planta dessalinitzadora d’aigua de mar, situada al Prat, i des de la qual s’abastirà tota l’àrea metropolitana.
L’eix quart es refereix a la promoció de sectors estratègics vinculats al coneixement que es duen a terme a la metròpoli, i que abasten des del parc aeroespacial de Viladecans, al Sincrotró de Cerdanyola o al Superordinador Mare Nostrum de Barcelona.
Finalment, hi ha el cinquè espai, el dedicat als plans de millora dels barris més desassistits de la metròpoli i als plans per millorar la convivència entre els veïns.
Una exposició que estarà oberta fins als dies previs de Nadal i que ningú no hauria de deixar de veure, encara que sigui per prendre consciència de quina és la ciutat real en què viu, la qual, per ser gestionada de manera efectiva, necessita, més que mai, un govern de governs municipals, un govern de la metròpoli.

LA LLEI DE BARRIS FUNCIONA

2006-11-22T10:17:00.000Z

Els efectes de la llei de barris ja comencen a veure’s. La llei de barris és una de les millors decisions polítiques que va prendre el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. Va ser aprovada pel parlament l’any 2004 i en resumen consisteix a invertir d’acord amb els ajuntaments, en les zones urbanes més degradades de cada municipi. S’hi destinen en total 600 milions d’euros, i es vol aconseguir que, a més de rehabilitar-les físicament, aquestes zones urbanes millorin també des del punt de vista del benestar social i la recuperació econòmica.

Un informe de Nacions Unides donat a conèixer recentment diu que les 500 persones més riques del món guanyen tant com 416 milions de pobres. I que un noruec guanya 40 vegades més que un nigerià. Doncs, també a casa nostra les diferències són importants, i poden fer-se comparacions que ho demostren. Tinc un estudi de l’Àrea Metropolitana que compara la renda familiar disponible entre Barcelona i les ciutats del seu entorn on es demostra que mentre la mitjana de la capital és de 110 punts, la de ciutats com ara Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada i una part de Badalona, no arriben a 84. ¡Vint-i-sis punts de distància en la renda familiar en territoris que estan a tocar! Passa el mateix amb el Nivell Soci Econòmic, que és un índex que mesura el nombre d’universitaris i el d’aturats. Doncs bé, Barcelona té un índex de 117, mentre que les poblacions del seu entorn no arriben a 77. És a dir, estan 40 punts per darrere. Dit d’una altra manera: A la Regió Metropolitana, que té 5 milions d’habitants, hi ha 50.000 que guanyen el doble de la mitjana, mentre que 250.000 cobren menys de la mitjana, és a dir, viuen per sota del llindar de la pobresa. Uns i altres, molt rics i molt pobres, viuen junts en els mateixos municipis, però no remenats: els molt rics, a barris exclusius que tots coneixem, i els molt pobres, en les perifèries de les ciutats, especialment en les del entorn de Barcelona. L’estudi al qual feia esment assenyalava com a principal “bossa” de pobresa urbana la que formen els barris fronteres de La Salut, Llefià i la Pau, a Badalona, i els de Santa Rosa, Raval i Fondo, a Santa Coloma de Gramenet.

Dissabte vaig passejar per aquests barris on els blocs construïts a corre-cuita per als immigrants andalusos dels anys 60 necessiten una intervenció externa per consolidar-los, i una altra interna per atendre la massificada població xinesa i magrebina que els habita ara. Els carrers, potes enlaire, desenes d’obrers treballant i edificis nous en construcció per substituir els que s’hauran d’enderrocar, deixa palès que la llei de barris s’aplica amb urgència. La redistribució de recursos per corregir les desigualtats territorials, que d’això es tracta, ha d’arribar a temps per impedir la segregació social i la creació de guetos.

OKUPES D’AHIR I D’AVUI

2006-11-21T10:17:00.000Z

La notícia local d’ahir i d’abans d’ahir a Barcelona va ser el desallotjament de La Macabra, una antiga fàbrica del Poblenou ocupada per un centenar de persones. Als informatius es subratllava el fet que el desallotjament s’havia fet sense cap violència, que aquests ocupes mai havien tingut cap conflicte amb els veïns del barri, i que a La Macabra es feien tota mena d’activitats alternatives, culturals i artístiques, com ara circ, teatre, concerts, etc. És a dir, que ja que ni havien cremat ni destruït res, ni s’havien enfrontat a la policia, ni havien provocat cap soroll susceptible de convertir-se en notícia de telediari, l’única cosa que se’ls podia retreure és que –en nom d’un article de la Constitució que diu que tots els espanyols tenim dret a un habitatge digne– estaven ocupant una propietat privada. Una propietat privada que les màquines ja han aplanat i on aviat es començaran a construir una d’aquestes promocions de pisos del districte 22@ que cap ocupa podrà pagar-se, “a la seva puta vida”, com deia el lema de la manifestació per un habitatge digne celebrada a la ciutat fa unes setmanes.

No defensaré els ocupes ni els seus mètodes. Defensar els que ataquen la propietat privada és actualment el pecat social més abjecte. Però se’n fa difícil argumentar contra una gent l’únic pecat dels quals és buscar un lloc on viure –en una ciutat que els exclou– i convertir la resta de l’espai en lloc on fer activitats culturals d’ús col·lectiu. Va haver una època en les ciutats de la metròpoli en què aquestes activitats reivindicatives eren políticament correctes, i gràcies a elles, es van aconseguir equipaments públics importants. Penso en l’Ateneu de Nou Barris, situat a uns terrenys que havien estat d’una cimentera que contaminava el barri de Roquetes, i que els veïns van ocupar fins aconseguir que l’ajuntament la comprés. O el Centre de Salut que hi ha al barri del Fondo de Santa Coloma, situat a un solar privat on es volien fer pisos. Els podria fer una relació de noms de polítics que ara ocupen càrrecs importants que, quan eren joves, van participar en aquestes ocupacions. Polítics d’esquerres que ara han convertit Barcelona en la capital de les grans inversions i els salons immobiliaris, quan potser el que s’esperava d’ells és que destaquessin per la seva defensa dels habitatges socials i protegits.

El desallotjament de La Macabra em recorda el que va tenir lloc l’any 2004 a les casernes de Sant Andreu, on havien arribat a dormir-hi fins a 500 persones. En comptes de reclamar-lo gratis al ministeri de Defensa per fer vivenda social, l’Ajuntament va deixar que el ministre Bono fes una operació especulativa de la qual va treure 80 milions d’euros de profit. Suposo que per comprar material de guerra. Als terrenys de les casernes, ara s’hi construiran dos mil pisos. 1.500 a preu de mercat, i 500 en condicions que puguin ser adquirits pels joves.

-------------

Foto: una sesión de circo en La Makabra

UNA HERENCIA MORAL

2006-11-19T18:30:00.000Z

Franco murió hace 30 años, pero su herencia moral sigue condicionando nuestros movimientos. Cuando veo que la política ensalza a los líderes, y que antes que recurrir a la opinión de sus militantes, los partidos buscan jefes fuertes "capaces de dirigir el país", pensar en aquel caudillo que lo era "por la gracia de Dios" resulta inevitable.

El muro de Berlín cayó físicamente, pero el que cada alemán mantiene en su cerebro costará generaciones en derrumbarse. Cambien muro por franquismo y la frase seguirá teniendo sentido. El franquismo, sus formas, sus métodos, sigue enquistado en el cerebro colectivo de los españoles. De todos, porque en esto no hay ´hechos diferenciales´. Unos españoles que aún conciben como una debilidad que las decisiones se tomen democráticamente, es decir, por mayoría, y que en vez de entender que los líderes políticos están para servirnos, lo que les piden es que nos guíen como los pastores a sus rebaños.

Podríamos hablar de lo que hace Renfe en Catalunya y llegaríamos a conclusiones similares. Los trenes se averían y dejan tirados a miles de usuarios, pero los responsables que gestionan la red no sienten la más mínima necesidad de informarles. Y mucho menos de justificarse o de pedirles disculpas. La inhibición del funcionario que lo es de por vida, porque la relación laboral con el Estado es a perpetuidad, la lleva cada uno grabada con fuego en el córtex cerebral.

Lo que ocurre en la universidad es el reflejo de la misma cultura franquista - "¡No sabe usted con quién está hablando!"- de lógica mafiosa - "hoy por mí y mañana por ti"- de la que no nos hemos desprendido aún. Lo dijimos en este diario hace siete años, en diciembre de 1999, cuando informamos de que la revista ´Nature´ alertaba de que "el amiguismo en la selección de los profesores universitarios y la esclerosis intelectual de los investigadores funcionarios son una amenaza para el desarrollo científico y económico de España". También informamos entonces de la extensión del amiguismo en las universidades catalanas, con un ejemplo ocurrido en la Autònoma, donde un profesor obtuvo su plaza presentando un trabajo con más de 90 citas copiadas literalmente de un libro. Pues bien, ni la protesta ante el rector Carles Solà - posteriormente conseller de Universidades- ni el recurso ante el Síndic de Greuges de la UAB ni la denuncia de otro profesor que aspiraba a la misma plaza impidieron que el afortunado alcanzara el privilegio de ser para siempre funcionario.

Con las infraestructuras deberíamos modernizar también nuestros cerebros.

http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20061119/51292758982.html

QUÈ VOL DIR AVUI XARNEGO?

2006-11-18T11:01:00.000Z

Fa uns anys, el propietari de la Fira d’abril de Catalunya, Francisco García Prieto, em va dir que això de la immigració havia canviat. Que els andalusos ja no són els immigrants. Que els immigrants, ara, són uns altres. L’observació resulta obvia. Però vol dir moltes més coses. Si els andalusos com ara ell, que va néixer a Huelva, ja no eren immigrants, aleshores què eren? I el que per ell era més important: amb qina excusa els convocaria a la seva multitudinària festa?

Crec que la mateixa pregunta es deuen estar fent ara els dirigents del PSOE que, com el ministro Jordi Sevilla, van assegurar que Montilla ho tenia difícil perquè era xarnego. Xarnego? El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que xarnego és el fill d’una persona catalana i d’una de no catalana. O, també, un castellanoparlant resident a Catalunya. Dues definicions que no encaixen a la figura del president Montilla, ni en la de tants milers i milers de catalans. La paraula xarnego, com la de immigrant referint-se als que van arribar fa 40 anys del sud d’Espanya, s’haurien d’arxivar. Perquè, a veure, no havien quedat que era català tothom que visqués i treballés a Catalunya i tingués voluntat de ser-ho? Doncs ja està. Tots catalans. Com diu l’himne del Barça: “tant se val d’on venim, / si del nord o del sud, / una bandera ens agermana”.

El problema del propietari de la Fira d’Abril, en Francisco García Prieto, és que ell potser no ho ha volgut, ser català. I ara es troba que ni és d’aquí ni és d’allà. I que allò que fins ara el definia, la seva permanent condició d’immigrant, també li han presa. Però aquest és el problema de molt poca gent. De fet la immensa majoria, la gent que ha arrelat aquí i aquí han prosperat i han criat els seus fills, els catalans d’origen immigrant, vaja, el que menys volen és aparèixer com anticatalanistes. Del Barça i més catalans que ningú. Observeu si no què fan els fills dels nous immigrants. Estudien i es prenen més seriosament l’aprenentatge de la llengua catalana que els nostres propis escolars. La voluntat de ser-hi i de prosperar és en els immigrants el valor principal.

Així que, sis plau, oblidem-nos ja de la paraula immigrant, i de la paraula xarnego, i parlem amb propietat. Catalans de molts llocs i molts orígens. I d’aquí uns anys, de molts colors i de moltes religions. Que el PSC no es torni a equivocar plantejant campanyes electorals adreçades a uns immigrats que ja no ho son. Que quan Zapatero torni a venir a les ciutats de la metròpoli –on el català d’origen andalús José Montilla ha tret 240.000 vots menys que el català de soca-rel Pasqual Maragall– no s’adreci a uns xarnegos que només existeixen a la literatura, sinó a un catalans que ho són amb més mèrit que els que han nascut aquí. Ho són per voluntat pròpia.

SUICIDI I SALUT

2006-11-16T23:24:00.000Z

La notícia que el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves de Barcelona ens ha commogut. L’any 2004 es van comptabilitzar 54 suïcidis a la ciutat de persones que tenien entre 15 i 45 anys, una quantitat superior a les morts produïdes pels accidents de trànsit (36), el sida (34) o les sobredosis de droga (23), les quals, en certa manera, també es podrien considerar suïcidis, si és que el drogodependent era conscient de la quantitat que se subministrava. El perfil del suïcida jove ens dibuixa un retrat de grup social en el qual predominen els homes, a raó de 3 de cada 4. Uns protagonistes cada vegada més joves –adolescents i nens–. I una aclaparadora relació amb les malalties socials, fins al punt que 9 de cada 10 suïcides pateixen de depressions, trastorns de personalitat o esquizofrènia.

Constatada la freda i dura realitat, el que cal ara és veure què es pot fer per redreçar la situació i millorar la salut, i això és precisament el que ha fet un grup d’especialistes de la universitat Rovira i Virgili de Tarragona dirigits per l’antropòleg Oriol Romaní. La seva investigació “La salut dels joves a Catalunya” treu com a primera conclusió que per millorar-la, el primer que s’ha de fer és combatre les desigualtats socials. Perquè –diu l’informe– els joves de classe treballadora mostren, en general, –des del consum de tabac a la utilització del casc– unes actituds és propenses al risc que els joves d’altres estrats socials. La segona conclusió és que la precarietat laboral té una forta incidència en el benestar dels joves. Les contractacions temporals, els ingressos baixos, les jornades laborals molt llargues i els riscos laborals tendeixen a provocar un sentiment d’angoixa i estrès. En contra del discurs de la “síndrome de Peter Pan”, que presenta les persones joves com eterns adolescents que es neguen a créixer, el que revela l’estudi és que allò que els provoca angoixa és la manca de capacitat de decisió i de planificació a mitjà i llarg termini de la vida.

Per preveure i corregir aquestes situacions, els autors proposen coses de sentit comú, però que no es practiquen, com ara incrementar els controls dels inspectors de treball, millorar la xarxa de carreteres i la gestió del trànsit per reduir els accidents de circulació, reivindicar la dieta mediterrània i, especialment, que es faci almenys un àpat diari en família i, respecte al consum de drogues, fugir de l’alarmisme i posar mitjans que redueixin els riscos. Per exemple, dotar de transport públic les zones d’oci nocturn juvenil, per evitar que hi vagin i en tornin en vehicle propi.

Respecte a què cal fer per millorar la salut mental, i per tant reduir els suïcidis, l’informe aconsella tothom que hem de reforçar-nos individualment i també en grup a traves de teràpies que ens ajudin a afrontar les adversitats a partir de nosaltres mateixos. En lloc d’optar pels medicaments com a alternativa.

POLÍTICA I HABITATGE

2006-11-16T08:24:00.000Z

Dies enrere, quan se celebrava a Barcelona el saló Meeting Point, parlava dels efectes perniciosos que havia tingut la llei del Sòl que el PP va aprovar el 1998. En teoria –així s’explicava públicament– l’objectiu era ampliar l’oferta de sòl en el mercat per abaratir els preus, i d’aquesta manera, reduir el cost final dels pisos. Però tothom ha vist que ha passat tot el contrari. Des del 1998 fins avui –segons diu la ministra de Vivenda, María Antonia Trujillo–, el preu dels habitatges s’ha incrementat en un 150%, i el del sòl, en un 500%. Això ha estat així perquè les vivendes que s’han fet noves han estat de preu lliure, i, a causa de la forta onada econòmica expansiva en què vivim, moltes d’aquestes es compren com a inversió especulativa, i no pas per ser habitades. Es produeix així la contradicció que cada cop és més car comprar un pis i, alhora, cada cop és més nombrós el parc de pisos sense habitar.

Carme Trilla, la directora general d’Habitatge de la Generalitat, m’explicava que aquestes són també les conseqüències de les polítiques d’habitatge dels darrers governs de Convergència i Unió. A Catalunya les iniciatives en matèria d’habitatge també s’han deixat en mans del mercat, de manera que no s’han construït vivendes protegides. Quan precisament, diu Trilla, aquesta és una manera de fer baixar els preus dels pisos de renta lliure.

“Deixar la política de vivenda només en mans del mercat ha estat una irresponsabilitat molt gran”, diu Carme Trilla, enfadada. I és que ara els ajuntaments es troben que no tenen sòl per edificar vivenda protegida. En el cas de Barcelona, perquè ja no queda res per edificar, i en altres municipis, perquè ara ja no poden expropiar terrenys, com passava abans. Ara, a causa de la llei del PP, encara que sigui per fer vivenda protegida, els ajuntaments han de pagar el terreny, igual com si fossin promotors privats, a preu de mercat.

Una altra fórmula per aconseguir terreny públic és obligar el sector privat a cedir als ajuntaments un 20% del terreny de les noves promocions, per poder fer vivenda pública. Amb la consegüent reducció de beneficis per al promotor.

En tots dos casos, s’han de fer noves lleis que permetin la intervenció pública en un àmbit, actualment en mans del sector econòmic més poderós de l’Estat: el constructor immobiliari. Un sector amb uns guanys i uns nivells de capitalització que estan rebentant la borsa espanyola.
Davant d’aquest poder immens, la pretensió de la conselleria d’Habitatge de la Generalitat, en mans d’ICV, de fer una nova llei d’Urbanisme per fer vivendes barates, és la més desigual lluita que David hagi lliurat mai contra Goliat. Una lluita que demostra la veritable força i la importància cabdal de la política.

SALVEM CAN RICART

2006-11-15T08:30:00.000Z

Ahir parlava del carrer Carabassa i de com l’oposició i la lluita cívica dels veïns van impedir que es fes malbé una part del patrimoni històric de la Barcelona antiga. Avui, els parlaré d’una altra lluita llarga i titànica que altres associacions porten a terme des de fa anys per aconseguir salvar una antiga fàbrica al Poblenou, situada al bell mig de l’anomenat districte 22@. Es tracta de Can Ricart, un conjunt fabril amb 150 anys d’història en el qual es conserven elements arquitectònics i tècnics en què es poden “llegir” fins a tres revolucions: la de les màquines de vapor, les elèctriques i la dels transistors; tres èpoques i tres sistemes diferents de produir i d’organitzar el treball.
Poblenou viu una gran transformació. La reconversió dels vells terrenys industrials en altres en què es crea vivenda i llocs de treball vinculats a les noves tecnologies està en marxa. L’anomenat Districte 22@ es consolida, si més no, en la seva faceta immobiliària. Dins d’aquesta gegantina transformació urbana, la mansana de la fàbrica Can Ricart és com una icona representativa del que va ser el Poblenou industrial. El millor exemple per explicar aquesta època fantàstica en què Barcelona va ser la fàbrica de Espanya, i el barri del Poblenou, el Manchester català, ja que aquí es produïa com a cap altre lloc del Mediterrani occidental tota mena d’estris per a moure el món. Un món, ara en fase de liquidació pels nous sistemes de treball basats en la informació, però les petjades del qual s’haurien de conservar de totes totes. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, diu Raimon, i aquesta veritat serveix igual per a les persones que per a les ciutats. Això és el que volen aconseguir aquests grups de professionals i veïns agrupats en la plataforma Salvem Can Ricart: mantenir la memòria industrial de la ciutat, dels sistemes productius, de la seva burgesia i de la seva classe obrera.
Però, la lluita per salvar la totalitat de Can Ricart no ha acabat. Se’n van conquerir peces, però no la totalitat. En una acte celebrat dilluns a la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona, la plataforma va informar que enviaran una carta a l’alcalde Jordi Hereu i als presidentes dels tres partits d’esquerres demanant-los que declarin Can Ricart un bé cultural d’interès nacional –i per tant que depengués de la Generalitat–, que s’aturin els plans municipals actuals i que l’alcalde rebi una comissió ciutadana per discutir la millor manera de solucionar el problema.
Si això falla, la plataforma està disposada a mobilitzar el teixit associatiu de la ciutat, realitzar una consulta popular i fins i tot, portar l’ajuntament als tribunals, com es va fer amb el carrer Carabassa. Les eleccions municipals són al maig de l’any que ve del proper de l’any que ve, i els sembla que, per això mateix, ara és el temps més idoni per protestar.