Escrits
Sis del matí, dotze de la nit a Chicago. Obama parla als ameri- cans que l’han elegit president i al món sencer. Amb paraules de líder mundial i de predicador d’església de barri. Apel•la al valors. Diu que vol canviar per a fer-lo més col•lectiu el sacrosant individualis- me nord-americà. No retreu la misèria –econòmica, política, de- mocràtica...- en que els neoconser- vadors –des de Reagan a Bush fill, el pitjor president de l’historia- han deixat el seu país i el món. Subratlla amb paraules sinceres els valors i l’esforç del seu rival McCain. El convida a col•laborar en benefici del bé comú. Reivindica la vigència del “somni americà”. El somni de que a EE.UU tot és possible si es vol aconseguir. No solament l’enriquiment. També els ideals. Les conviccions. Les fes.Escolto a la ràdio el seu discurs i m’emociono. Penso en el món caòtic que deixen els neoconservadors. En les conseqüències de la seva política internacional, en els atemptats de l’11-S i la seva reacció militar i política de caràcter neofeixista. Les guerres d’Irak i d’Afganistan; la seva posició inamovible i prepotent a Orient Mitjà. En les tortures d’Abu Ghraib i en el camp de concentració de Guantánamo. En l’abandó dels ciutadans a les inundacions de Nova Orleans. En la política armamentista i el dèficit comercial i energètic generador d’atur i misèria en que han deixat els EE.UU. En la crisi financera conseqüència de la desregulació dels mercats financers que va iniciar Reagan als anys 80 i que no ha cessat fins que l’estafa de les hipoteques subprime ha posat tot el món occidental en situació de fallida. El mercat i el seu rei el diner han eclipsat i substituït qualsevol altre figura moral durant els darrers trenta anys. Fins que de les cendres mateixes de la desfeta, de la convicció generalitzada de que tot és inevitablement cínic, inevitablement corrupte, inevitablement inevitable, sorgeix Obama amb la seva retòrica de predicador i parla al seus d’esperança i de canvi. Parla de recuperar el somni, de la força de les conviccions i de les fes –en Deu, en la nació, en l’empenta individual- i convenç quasi 60 milions de votants, ara sí, que un altre món és possible.
De la mateixa manera en que com a ciutadà del món estic content i m’afegeixo a la renovada crida a l’esperança, si fos polític, si fos polític europeu, espanyol o català, estaria profundament amoïnat.
Perquè sent europarlamentari, veuria clar que l’estil Obama amenaça el meu futur de buròcrata sense conviccions i sense idees.
Perquè sent diputat al Parlament de Catalunya veuria amenaçada la llei electoral que em permet viure de la política sense que els meus votants ni tant sols en coneguin, perquè la llei electoral creada per reforçar els partits quan a Espanya no hi havia, de partits, serveix ara per blindar el poder d’uns partits sense democràcia interna comandats per aparells farcits de gestors mediocres sense cap alçada de mires.
I si fos edil d’un Ajuntament, sense cap altra preparació que l’experiència de gastar els diners de tots en projectes que jo no faria si els diners sortissin de la meva butxaca, m’aniria corrent a fer classes de formació humanística.
Perquè amb Obama torna la política entesa com a discurs moral dirigit al cor i al cervell –és a dir, a la consciència- de les persones. I fuig –ha d’acabar-se d’una vegada- el regne dels gestors incapacitats de mirar més enllà de l’índex borsari o del IPC, de tant acostumats com estan a mirar el dit del líder quan aquest assenyala el cel.
