05/11/08

God bless America!

Sis del matí, dotze de la nit a Chicago. Obama parla als ameri- cans que l’han elegit president i al món sencer. Amb paraules de líder mundial i de predicador d’església de barri. Apel•la al valors. Diu que vol canviar per a fer-lo més col•lectiu el sacrosant individualis- me nord-americà. No retreu la misèria –econòmica, política, de- mocràtica...- en que els neoconser- vadors –des de Reagan a Bush fill, el pitjor president de l’historia- han deixat el seu país i el món. Subratlla amb paraules sinceres els valors i l’esforç del seu rival McCain. El convida a col•laborar en benefici del bé comú. Reivindica la vigència del “somni americà”. El somni de que a EE.UU tot és possible si es vol aconseguir. No solament l’enriquiment. També els ideals. Les conviccions. Les fes.

Escolto a la ràdio el seu discurs i m’emociono. Penso en el món caòtic que deixen els neoconservadors. En les conseqüències de la seva política internacional, en els atemptats de l’11-S i la seva reacció militar i política de caràcter neofeixista. Les guerres d’Irak i d’Afganistan; la seva posició inamovible i prepotent a Orient Mitjà. En les tortures d’Abu Ghraib i en el camp de concentració de Guantánamo. En l’abandó dels ciutadans a les inundacions de Nova Orleans. En la política armamentista i el dèficit comercial i energètic generador d’atur i misèria en que han deixat els EE.UU. En la crisi financera conseqüència de la desregulació dels mercats financers que va iniciar Reagan als anys 80 i que no ha cessat fins que l’estafa de les hipoteques subprime ha posat tot el món occidental en situació de fallida. El mercat i el seu rei el diner han eclipsat i substituït qualsevol altre figura moral durant els darrers trenta anys. Fins que de les cendres mateixes de la desfeta, de la convicció generalitzada de que tot és inevitablement cínic, inevitablement corrupte, inevitablement inevitable, sorgeix Obama amb la seva retòrica de predicador i parla al seus d’esperança i de canvi. Parla de recuperar el somni, de la força de les conviccions i de les fes –en Deu, en la nació, en l’empenta individual- i convenç quasi 60 milions de votants, ara sí, que un altre món és possible.

De la mateixa manera en que com a ciutadà del món estic content i m’afegeixo a la renovada crida a l’esperança, si fos polític, si fos polític europeu, espanyol o català, estaria profundament amoïnat.

Perquè sent europarlamentari, veuria clar que l’estil Obama amenaça el meu futur de buròcrata sense conviccions i sense idees.

Perquè sent diputat al Parlament de Catalunya veuria amenaçada la llei electoral que em permet viure de la política sense que els meus votants ni tant sols en coneguin, perquè la llei electoral creada per reforçar els partits quan a Espanya no hi havia, de partits, serveix ara per blindar el poder d’uns partits sense democràcia interna comandats per aparells farcits de gestors mediocres sense cap alçada de mires.

I si fos edil d’un Ajuntament, sense cap altra preparació que l’experiència de gastar els diners de tots en projectes que jo no faria si els diners sortissin de la meva butxaca, m’aniria corrent a fer classes de formació humanística.

Perquè amb Obama torna la política entesa com a discurs moral dirigit al cor i al cervell –és a dir, a la consciència- de les persones. I fuig –ha d’acabar-se d’una vegada- el regne dels gestors incapacitats de mirar més enllà de l’índex borsari o del IPC, de tant acostumats com estan a mirar el dit del líder quan aquest assenyala el cel.

28/10/08

Memòria de Cristina Kaufmann


El passat diumenge dia 19 es van donar els premis Farel (Festival internacionals de films de temàtica religiosa) a Neuchatel, Suïssa. El primer premi de pel•lícules de durada mitjana (20-40 minuts) se’l va endur el barcelonès Francesc Grané pel film Cristina Kaufmann: re-crear soledats, produït per Eulogos Media. El jurat ha reconegut “el fons i la forma de l’obra”, en la qual “el missatge evangèlic és anunciat de manera simple, sense ser simplista; lluminosa, sense ser amanerat; i veritable, sense amagar o negar els problemes de la implicació de l’Església en la societat”. Als premis es van presentar més de 200 treballs produïts majoritàriament per televisions d’arreu del món. El de Grané s’ha filmat amb una càmera domèstica. Hi havia treballs que abordaven temàtiques sobre tradicions espirituals com la budista, l’islam, el judaïsme, el cristianisme, les tradicions aborígens de Filipines, entre d’altres.

EL DIRECTOR
Francesc Grané és professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la televisió catalana com a guionista, redactor i director de programes. És el director de Eulogos Media, una productora dedicada al tractament d’“experiències humanes en profunditat i a les aventures de l’esperit”. La vida de Cristina Kaufmann, la monja carmelita descalça que va passar 40 anys al Carmel de Mataró és un exemple d’aquest enunciat. “El film –explica Grané-, és una aproximació a allò que és el motor generador de vida de milions de persones: l’experiència de Déu des de les pròpies soledats”. Desprès de l’experiència, Grané va descobrir que la vida contemplativa no és una manera d’allunyar-se del món. Ans al contrari. Va descobrir que a dins d’una comunitat de religioses de clausura es troben persones profundament compromeses amb el món que les envolta. “Resumint –fa un joc de paraules-: que hi ha alternatives possibles a la forma de vida buida de sentit per la que milions de persones perden la vida”.

LA PROTAGONISTA
Cristina Kaufmann va néixer l’octubre de 1939 a Baden, una petita ciutat de la Suïssa alemanya propera a Zuric. Va venir a Espanya atreta per una pintura del Greco i per les obres de Santa Teresa i San Juan de la Cruz. El 1964 va entrar al convent de clausura que l’ordre dels Carmelites, fundada per Santa Teresa, te a la ciutat de Mataró. El 1973 la comunitat li va confiar el govern del convent. Cristina va ser priora durant 25 anys. El 1984 va ser entrevistada per Mercedes Milà a TVE, i les seves paraules i experiència van tenir un gran ressò. La seva vida reclosa, la seva espiritualitat i alhora el seu gran coneixement dels problemes del món, van causar un gran impacte. Tothom i a tot arreu li demanaven que expliqués la seva vivència. La seva comunitat ho explica d’aquesta manera: “La Vida, que es el pan de cada día de nuestra vida, no puede, no debe quedar recluida en una despensa vallada e inaccesible, a los millones de humanos que van muriendo de hambre de ésta Vida y a quienes denominamos hermanos.”
L’opció per l’obertura al món i als “germans” situa a Cristina al capdavant del moviment renovador que va impulsar el Concili Vaticà II. "Creo –llegeixo un dels seus textos- que el momento presente exige un doble movimiento: primero, salir de una instalación en estructuras de aislamiento para aprender a vivir en la intemperie de la pluralidad y el desarraigo de seguridades penúltimas, y segundo, entrar dentro de nosotras mismas, en el más profundo centro, dentro del "castillo interior".
Però no totes les comunitats carmelites espanyoles participaven de la mateixa idea. Els integristes –92 convents de l’ordre a Espanya, un 12% del total- es van manifestar contraris a l’obertura i van reclamar major rigor i tancament.
Desprès d’anys de confrontació interna, a començaments dels 90, el Papa Juan Pau II va beneir el cisma i va deixar que s’aprovessin les Constitucions presentades pels integristes, desafiant i deixant en evidència la corrent renovadora majoritària.
La Cristina, priora, poeta, intel•lectual d’alt nivell, estava indignada per la decisió papal.
“Estem furioses i disgustades per la decisió del Papa i per la forma en que les integristes han aconseguit tirar endavant els seus plans, feta al marge de l’ordre i amb l’ajuda dels poders fàctics de l’Esglèsia”.

AL CARMEL DE MATARÓ (1991)
És el que em va dir a una sala en penombra al Carmel de Mataró. Jo havia anat a l’entrevista commogut per la lectura dels seus poemes i pel misteri que envolten els convents de clausura. La por a la reacció de l’Esglèsia i les conseqüències que podria tenir per la seva comunitat li va obligar a posar-me l’anonimat com a condició perquè l’entrevistés. Així ho vaig fer constar a l’entrevista que va sortir publicada a La Vanguardia el 27 de desembre de 1991.
-¿Qué van a hacer ahora?
-No sabemos si reaccionar como San Juan de la Cruz, que fue hecho preso y no denunció a sus captores, o como nos pide el corazón, que implicaría clamar contra el autoritarismo de este Papa.
Van optar per seguir el consell que els va fer el general de l’ordre, Felipe Sainz de Baranda: “mantendremos un silencio dolorosísimo”.
-¿Es difícil pertenecer a una Iglesia en la que uno no se siente aceptado? -li vaig preguntar. I va respondre amb contundència:
-Usted se refiere a la jerarquía, no a la Iglesia. En este momento en que sufrimos la victoria de una minoría que no ha actuado con conciencia ni con verdad, debemos ver a la Iglesia como santa y pecadora a la vez.
-Está usted realmente furiosa.
-Digo lo que digo, y me traiciono, porque me gustaría ser como San Juan de la Cruz, capaz de vivir este momento con amor. Pero el amor no es ciego, es clarividente.
-¿Qué le diría al Papa que ha bendecido a la minoría integrista y no les atiende a ustedes?
-Que sólo Dios es Dios y que el Papa –lo digo con todo respeto y dolor- es finito y mortal. Le acepto y le quiero como Pedro; pero como Wojtyla, le diría que se ha equivocado.

A LA INTEMPÈRIE
Els integristes van aconseguir més del que havien imaginat. Al 2001, quan va acabar el seu mandat al capdavant de la comunitat, Cristina va posar en pràctica els seus desitjos de “viure a la intempèrie”, d’una manera més eremítica, aïllada i en contacte amb la natura. Se’n va anar a viure a una petita casa a Les Guilleries (Girona). La seva comunitat ha escrit que “allí se sentia plenamente feliz y realizada”. La felicitat li va durar poc. Al març d’aquell mateix any li va sortir un petit bony al coll. Era un càncer limfàtic. Cristina va morir cinc anys desprès, l’abril de 2006.

26/10/08

Tres mestres, tres amics

video

La generació de periodistes catalans que van fer la transició política comencen a fer “mutis por el foro”. Uns s’han anat forçats pel destí –com l’Ernest Udina-, o la malaltia –com en Josep Maria Huertas o Gonzalo Pérez de Olaguer-. Altres perquè, arribada l’edat de prejubilació, les seves empreses han prescindit d’ells –com la Maria Eugenia Ibáñez-, i no han tingut més remei que tancar l’ordinador. Aquesta va ser la generació que va desplaçar els periodistes que, com el sistema franquista, es van quedar obsolets o no van saber fer a temps l’aggiornamento que l’època requeria. Un conjunt que entenia la professió com un ofici i que per exercir-la trobava imprescindible tenir una bona formació humanística, una opinió pròpia davant dels fets i una actitud ètica a l’hora d’explicar-los i valorar-los. Uns valors tots ells molt apreciats en els primer anys de canvi però que desprès s’han anat aigualint i transformant fins arribar als actuals, que tornen a ser els de sempre.

Ara s’atorguen a Manresa els Premis Nacionals, i tres membres d’aquesta generació reben el de Periodisme. Són el “pessimista lúcid” José Martí Gómez, el cronista de la Barcelona senyora, Lluís Permanyer i el perpetu “enfant terrible” Joan de Sagarra.

Dels tres només puc dir coses bones, perquè a més de mestres, són amics. Martí ha estat –amb Josep Maria Huertas- el meu model de referència professional. El mestre al que imitar. De Permanyer he après que les ciutats es poden estimar fins i tot amb la mateixa passió física amb que s’estima a les persones. I de Sagarra –al que no suportava quan escrivia rumbas al Tele-eXprés, perquè es reia de les coses que per a mi eren aleshores sagrades- he après una cosa fonamental. Que per suportar aquest món agressiu i decebedor, alguns cronistes sensibles han d’inventar-se un barri feliç en el que poder sobreviure, encara que sigui amagant-se darrera una màscara i comptant amb l’ajut d’una ampolla de whisky (irlandès si és possible).

Als tres els felicito i els dono les gràcies, des d’aquest racó virtual, per tot el que ens han ensenyat de la vida, del periodisme i de Barcelona